Carles Xavier, l’últim carlí?
Això dels pretendents carlins al tron d’Espanya seria una de les sagues més histriòniques dels últims segles si no fos perquè per aquesta absurda lluita entre Borbons hi va haver dues guerres en el segle XIX i es va vessar molta sang, també a Catalunya. Tots coneixem com les gastaven, els monarques espanyols i la seva cort a Madrid. Que sortís –de les muntanyes o d’on fos– un moviment encara més conservador, catòlic i nacional és ben bé un esperpent. “Déu, pàtria i rei”, era el seu lema, i més enllà de qui era el pretendent contra el monarca oficial en cada moment –el primer va ser el germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre de Borbó–, la seva posició era un retorn a l’edat medieval en què van saber enredar molts sectors rurals del País Basc i dels Països Catalans, que no van lluitar, en cap cas, pels seus drets nacionals, sinó perquè veien amenaçada la seva manera tradicional de viure.
Els carlins catalans –en queden, tot i que dividits– i els de la resta de l’Estat s’han agrupat les últimes dècades en un partit polític que, ai las, va ser un dels fundadors d’Izquierda Unida. Veure-ho per creure-ho! Durant la Guerra Civil, els mateixos carlins van formar grups paramilitars –el Requetè– per anar a caçar republicans esperant que amb una victòria militar la seva aspiració al tron fos tinguda en compte per Franco i companyia, fet que lògicament no va succeir. De fet, va passar tot el contrari, el dictador va nomenar el Borbó equivocat.
Carles Xavier de Borbó i Parma és l’últim descendent de la línia carlista i teòric líder del Partit Carlí de Catalunya, que va defensar el referèndum de l’1 d’octubre i el dret a l’autodeterminació. On anirem a parar? Els carlins més purs el posen a parir perquè el lema “déu, pàtria i rei” se l’ha quedat Felip VI i, paradoxes de la història, Carles Xavier és ara el liberal i el seu rival, l’absolutista.
El ‘príncep’ Carles Xavier i la seva dona, Annemarie Gualthérie van Weezel
La llei sàlica
Imagineu que Joan Carles I hagués cedit el tron a la infanta Helena –no rigueu– en comptes de fer-ho a Felip VI i aquest hagués iniciat una guerra per reclamar els seus drets legítims. Així va començar el carlisme. Ferran VII es va petar la llei sàlica i va cedir la corona a la infanta Isabel II en comptes de fer-ho al primer candidat home de la línia de successió.
Matar un rei a Twitter
El rei emèrit Joan Carles I va ser operat dissabte passat d’un problema al cor. No era una intervenció, que se’ns digués, de gran risc, però quan entres a una sala d’operacions, i més si ho fas amb 81 anys, la possibilitat de quedar-t’hi no és descartable. Alguns comptes de Twitter van aprofitar aquesta situació –ai, els límits de l’humor–per donar a entendre que la cosa no és que no hagués anat bé, sinó que a Espanya ja no hi havia dos reis, sinó només un. Es va filtrar una possible notícia redactada pel diari El País amb un títol ben explícit: Muere el rey Juan Carlos. I no van ser els únics... És una de les grans modes a les xarxes, matar un famós abans d’hora.
La gran esperança blanca de Veneçuela
Lorenzo Mendoza és, probablement, l’empresari més ric de Veneçuela i un dels noms que sempre ha sonat per liderar, definitivament, l’oposició a Maduro. També és un dels millors amics de Felip VI a l’Amèrica del Sud i l’home que ha convidat el monarca a allargar les seves vacances al Carib en un complex de luxe on ell i la seva família no siguin molestats. La condició humana ens fa creure que no hi ha mai regals a canvi de res. I si no és un regal, és que això també ho paguem nosaltres.