La secta constitucional
Hi ha un país, a veure si endevineu quin, en què el cap d’estat té la potestat de posar-se un element que hauria de ser el símbol màxim de separació de poders: la toga de magistrat. No només això, sinó que el senyor en qüestió es posa el gran collar de la justícia, que sembla una peça d’orfebreria sorgida de Hogwarts i Harry Potter, però que és un objecte tan terrenal que faria caure Montesquieu de cul si se’l trobés davant. L’il·lustre i també il·lús pensador francès demanava que tots els poders es vigilessin entre si. Què fa, doncs, el cap d’estat de la toga? Se la posa i s’asseu al mig dels grans jutges del seu estat. Se’ls mira i assenteix. Abans dels més grans judicis també es pronuncia, és clar, per deixar clara quina és la posició del portador del gran collar: “Les autoritats catalanes s’han situat de manera clara i rotunda totalment al marge del dret i la democràcia.” Faci’s, doncs, la justícia, “la meva justícia”, només li caldria afegir.
En aquest sentit, el cap d’estat de qui estem parlant és literalment un dictador, perquè dicta la línia general d’una sentència i després els magistrats del Tribunal Suprem, que per això els paguen, i molt bé, ja hi afegeixen la lletra petita. Però, a més, fa un salt endavant encara més rellevant i avisa que la seva sentència haurà de ser acatada a qualsevol preu. Això és, amics meus, el poder absolut. Controlar la justícia i, al mateix temps, et voilà, ser inviolable judicialment per la Constitució del teu regne i políticament insubstituïble fins a la fi dels temps.
Un cap d’estat com aquest, és clar, hauria d’estar en la diana dels partits d’esquerra, que són històricament els que més han lluitat contra privilegis com aquest. Doncs això és el millor de tot. No només no es queixen, sinó que besen el terra que trepitja i l’adoren com si s’hagués revelat davant d’ells com a líder suprem d’una secta anomenada Constitució.
El cap de l’Estat espanyol, envoltat de jutges amb toga i collar com si fos un d’ells
Temps moderns
La toga la porten jutges, fiscals i advocats i sembla una cosa antiquada. I ho és molt més del que us imagineu, fins i tot d’abans de la Santa Inquisició. El Tribunal Suprem la va aprovar el 1814, però el seu ús es remunta al segle XIV. Així sembla que moltes sentències semblin sagrades, però són humanes i, sovint, injustes i cruels.
Noves eleccions, cap problema!
Els sectors polítics, mediàtics, socials i intel·lectuals espanyols estan que trinen perquè per culpa de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i els moderats Pablo Casado i Albert Rivera s’hauran de repetir les eleccions. S’ha de dir que és una gran sorpresa que l’unionisme espanyol estigui tan o més dividit que el sobiranisme català. De fet, els ganivets volen pels carrers de Madrid i és difícil passejar-hi sense que algun dels que venen de la dreta, l’esquerra o de dalt o de baix se t’acabi clavant al coll. Ara mateix és impossible saber qui serà el proper president espanyol, però una cosa és segura, la monarquia, com els grans funcionaris, romandrà. És a dir, cap problema.
Girona es resisteix a l’ocupació borbònica
Si Cardona va ser l’última ciutat que va resistir les tropes de Felip V, ara és Girona la que es nega a cedir davant un altre Borbó de nom Felip. Tot i que ara l’exèrcit del monarca no és de soldats de lleva, sinó d’empresaris, empreses, periodistes de la jet set, polítics a sou del regne i tota mena d’influencers, la seva actuació també pretén a la llarga un nou Decret de Nova Planta –ara en diuen 155–per posar ordre a Catalunya. Doncs bé, el lliurament dels premis de la Fundació Princesa de Girona no es faran a la ciutat que porta el seu nom perquè no hi són benvinguts i ho saben. A Barcelona, en canvi, encara troben refugi entre molts sectors de l’elit del país.