El 12-0, el dia de la gran derrota
Sovint recordem que als catalans ens agrada celebrar i recordar més que ningú les grans derrotes. D’aquí venen, és clar, l’Onze de Setembre i la Diada. Us vendran que la festa de la Hispanitat, abans Día de la Raza, és un homenatge al descobriment d’Amèrica (12 d’octubre), fita que molts considerem, d’altra banda, com l’inici d’una neteja ètnica gairebé sense precedents. Però Espanya no celebra, en realitat, aquell descobriment. La festivitat va ser aprovada per la reina regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena el 1892 per ordre d’Antonio Cánovas del Castillo just quan la revolució per a la independència de Cuba, un dels últims territoris a ultramar de l’antic imperi de la corona, estava en la seva màxima ebullició. La reina i Cánovas del Castillo, que era més monàrquic que ella, van acabar perdent no només Cuba, sinó també les Filipines i Puerto Rico. Cánovas va pensar: bé, no ens quedarà res a Amèrica però almenys ens quedarà la data. L’establiment del 12 d’octubre com a festa espanyola es va fer en ple desmembrament d’un antiga nació, Castella, que estava a anys llum del seu Segle d’Or. El mateix any que es va proclamar la festa espanyola va sorgir, un cop més, l’“enemic” interior. Prat de la Riba i companyia van publicar les Bases de Manresa. Els catalans, òbviament, no aconseguirien la independència però encara avui dia són el principal obstacle polític perquè la monarquia espanyola pugui respirar tranquil·la.
Cánovas, l’home que va decidir que Espanya necessitava un Día de la Raza, era conegut a Catalunya popularment com “el monstruo” per les seves ràtzies contra els anarcosindicalistes i per la seva defensa de la monarquia unitària. Però mentre restaurava el sistema polític espanyol fent servir Maria Cristina com una marioneta en espera de l’arribada del seu protegit Alfons XIII, un dia es va despertar i va descobrir la seva trista realitat. Tenia una festa nacional gran, però una nació de la mida d’un nan.
Retrat de Maria Cristina amb el seu fill, el futur rei Alfons XIII
L’alternança
Durant els regnats de la restauració borbònica i la regència de Maria Cristina, Cánovas va fer realitat la utopia que els espanyolistes de bé somien avui dia. Que el partit conservador, el seu, i l’autoanomenat lliberal s’anessin intercanviant en el poder fins a l’infinit i més enllà. La gent votava, però el resultat ja se sabia d’antuvi. L’estabilitat bé s’ho valia.
Les preferències sexuals de Felip VI...
El fundador de Podem Juan Carlos Monedero va participar diumenge en el documental d’EiTB, la televisió pública basca, El último rey. Aprofitant un dels rumors que corria per Madrid sobre les preferències sexuals de Felip VI quan aquest era jove, la periodista Eider Hurtado va treure al tema a Monedero, que havia dit que Eva Sannum era una “tapadora”. “La sexualitat de cadascú no m’importa, però encara recordo quan Pedro J. Ramírez volia pressionar el rei i el seu diari va publicar una vinyeta en què Felip deia: «Papa, tinc una bona i una mala notícia, una és que ja tinc parella i l’altra és que és Albert de Mònaco.»”
Una benvinguda reial com cal
Felip VI ha visitat aquesta setmana la fàbrica Renault de Valladolid. Els seus propietaris, càrrecs, administratius i molts treballadors el van rebre amb una catifa d’or, però el sindicat de la CGT li va lliurar una carta “matisant” la rebuda oficial: “Vau ser col·locats per un dictador feixista i assassí. Ningú us ha votat. Vau garantir la continuïtat d’aquell règim feixista i en vau dir Transició. Sou amics de cases reials que ordenen torturar, assassinar i esquarterar periodistes a les seves ambaixades.”