Amadeu el curt
Allò de la influència dels catalans en la governabilitat d’Espanya ha tingut certament moments esperpèntics. Un d’aquests grans episodis va arribar per obra i gràcia del general Prim, que encara manté en peu el seu monument a Reus, tot i que és una ciutat (diuen) plena de rojos i sediciosos. Prim va tenir una idea. També en va tenir una Lincoln aquell dia que va anar al teatre. Les idees a la babalà són més perilloses que baixar un piano per una escala de cargol. La revolució del 1868, coneguda també per raons esotèriques com la gloriosa, va propiciar com a fet més remarcable l’expulsió dels territoris ibèrics de la dinastia borbònica –bubònica per alguns, per allò de la pesta–. Sense rei, és clar, els que tenien més seny del règim demanaven una república que, de passada, afrontés, per si us sona la música, el problema territorial. Els catalans, com sempre, hi érem pel mig, començant per Estanislau Figueras, seguint per Pi i Maragall i acabant, és clar, amb Prim.
Les elits espanyoles, però, no volien una república. Sonava com a una cosa massa bolxevic, tot i que els bolxevics encara no existien. No sé si ens entenem. La revolució exigia moderació! I Prim va tenir l’ocurrència: morta la reina –no ben bé morta, sinó exiliada– visca el rei! Va fer un càsting sobre qui podia ser l’escollit, i en poc temps va tenir ben clar qui era el seu home: l’italià Amadeu de Savoia. Per fer veure que era una elecció del poble, es va muntar al Parlament (16 de novembre del 1870) una votació com si es tractés d’una investidura. Aquell dia es va votar de tot: per Amadeu, per una república federal, per una d’unitària, pel duc de Montpensier, pel general Espartero, pels Borbons exiliats, etc.
Amadeu, com havia planejat Prim, va ser elegit rei, però el general va ser assassinat a Madrid en el moment en què el seu home viatjava a Espanya per acceptar el càrrec. Desapareixia del mapa el seu únic valedor. A Madrid es va trobar que no parlava ni espanyol i l’únic encert que va tenir va ser el de fugir cames ajudeu-me. Ciao a tutti...
Amadeu I (i últim) d’Espanya, en un retrat de l’època
“O faixa o caixa”
En un dels grans bombardejos de Barcelona (1843) –aquests que tenen lloc cada cinquanta anys– el general Prim va dir allò de “o faixa o caixa”. N’hi ha que culpen de les bombes que van destruir una tercera part dels edificis de la ciutat d’altres militars, però el mèrit se’l va endur el reusenc just abans de ser nomenat general.
L’amic reial
Un dels mitjans de capçalera de la ultradreta espanyola, el digital Hispanidad, proposa la solució definitiva per desencallar la investidura sense la presència de comunistes, terroristes, sediciosos, etc. Segons ells, que ja han consultat fonts de La Zarzuela i del PSOE, la fórmula és tan senzilla que fa riure i tot. Es tracta d’enviar Pedro Sánchez, com si no s’espavilés ell tot sol a fer-ho, a la paperera de la història, i que Felip VI truqui el seu únic amic de veritat al PSOE, Josep Borrell, per encarregar-li la formació d’un govern de concentració nacional que tindria un ampli suport. No en dubto.
‘Bruixes’ i pocions
La revista Hola ha fet un altre ampli panegíric sobre com la reina imposa, teòricament, les normes culinàries més estrictes i saludables de la història mundial. Primer va ser Scarlett O’Hara jurant que mai més passaria gana, i ara és Letícia confabulant-se no contra la fam, sinó contra els hàbits poc saludables. A palau ja no es menja gairebé sucre, la carn desapareix com per art d’encanteri dels menús, hi ha peix per tot arreu (fins i tot per esmorzar), els temuts menjars processats han estat prohibits i els cuiners i servents viuen sota amenaça d’escarni públic si no fan cas.