Els “nacionals”
Un dels grans forats negres del constitucionalisme espanyol i de l’unionisme peninsular és allò de veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix. A l’Espanya monàrquica si jo acuso el rei de nacionalista extrem i ideòleg d’un supremacisme d’autor que ve de família toparé contra un mur d’incomprensió lectora, intel·lectual, política, social, revolucionària i històrica. Segons la nova parla oficial que s’usa, a l’Estat només hi pot haver nacionalistes, resumint, a Catalunya, al País Basc i alguns d’extraviats o eixelebrats a Galícia. Els mateixos que ho mantenen cometen una contradicció que esdevé absurda. Segons ells, Catalunya no és una nació però resulta que està plena de nacionalistes. El segon fet contravé el primer o a l’inrevés. En canvi, a Espanya, que és presumptament la seva gran nació, no n’hi ha ni un. Ni tan sols José Bono. És una raça que es va extingir abans dels conquistadors.
Freud ja va dir que moltes persones no accepten determinades situacions reals o imaginàries per evitar que el seu cervell implosioni. Felip VI i la monarquia espanyola viuen en aquesta negació permanent que ha arribat a un punt que és intractable. Ni amb teràpia d’electroxoc en trauríem res. Cada vegada que La Zarzuela entreveu que en un esdeveniment esportiu hi haurà himne, grans banderes, guerrers de groc i vermell, imatges de toros i votants de Vox hi ha una gran mobilització perquè el rei s’envolti de símbols que qualsevol persona del món mundial sense la bena constitucionalista als ulls interpreta com allò que són: nacionalisme ranci.
Això ve de lluny, com sempre. Durant la Guerra Civil, els autors del cop d’estat i, a la llarga, guanyadors per les armes s’anomenaven a si mateixos “nacionals”. La idea va ser, oh sorpresa, de Goebbels després d’una visita del capità Francisco Arranz a l’Alemanya nazi just després del cop d’estat del 1936. I ja sabem qui era el “gran nacional”, a Espanya, i no era precisament una cursa de cavalls. I el rei, és clar, n’és successor directe.
Felip VI, celebrant la copa Davis amb els jugadors espanyols a Madrid
La tesi Savater
Fernando Savater és el gran teòric de la pràctica inexistència d’un nacionalisme espanyol, idea que mantenen Vargas Llosa i els fundadors de Ciutadans, sobretot els intel·lectuals. A partir d’aquest punt zero es construeix un relat ferotge sobre les perversions i la maldat del nacionalisme perquè ells mai no s’hi senten concernits.
Premi per a Letícia i carta blanca per a Felip
Aquesta setmana la reina ha rebut un premi esplèndid i “prestigiós” –segons els mateixos que el donen– per la seva contribució, literalment, a visibilitzar el problema de la violència de gènere. Segons l’entitat que s’ocupa d’aquestes qüestions, coneguda com el Observatorio, Letícia és la personalitat més destacada en la lluita contra aquest mal endèmic a tot Espanya. La “personalitat més destacada!” Què en deuen pensar les persones anònimes que es deixen la pell per combatre aquest tipus de violència en la vida real, d’un guardó com aquest? De fet, Letícia és l’única dona que té prohibit per llei denunciar el seu marit per qualsevol tipus de violència. Felip VI és “inviolable”, però ella no.
La tercera república, un nou conte de Nadal
Els digitals de dretes van de cul aquests dies per mirar d’aturar una futura coalició de govern que inclouria “comunistes i chavistas” en el seu Consell de Ministres, segons paraules del mateix José María Aznar. El Español de Pedro J. Ramírez, fins i tot va més enllà i tem que noves filtracions sobre la fortuna de Joan Carles I puguin ser un torpede en la línia de flotació de La Zarzuela. Un govern d’esquerres amb el suport de la pèrfida ERC i de partits com el PNB més un escàndol econòmic monàrquic són el millor escenari perquè les tesis republicanes guanyin terreny a Espanya. No em crec res. També ho he de dir.