Anatomia d’un instant
Javier Cercas, ho sabem per experiència, porta molt malament les crítiques a la seva persona i obra i també els atacs, per molt inofensius que siguin, a un règim que fa anys que abraça com si fos l’últim far d’occident. Prefereix fer articles o discursos èpics sobre les bondats del nacionalisme borbònic abans que aturar-se un instant, deixar de bavejar sobre el teclat i meditar sobre què pensaria el seu admirat Bolaño respecte a la seva ascensió acrítica i imparable en la piràmide del règim.
Uns dies abans de rebre el premi de periodisme Francisco Cerecedo de les mans del cap d’estat, Cercas es va comportar com a súbdit major del regne regalant a Felip VI un article de justificació permanent de la monarquia a Espanya. Resumint: “Soc antimonàrquic i votant d’esquerres (sic), però sense la monarquia potser la democràcia a Espanya seria pitjor...” El rei, tu diràs, va concedir el guardó a l’escriptor agraint-li públicament la defensa que va fer de la seva monarquia. S’hi juga no només la feina i el sou, sinó el futur de tota la seva nissaga. Per un instant fugaç, en un gest que podria ser el d’un servidor de Corleone o el d’un soldat de Salamina davant del seu general hel·lè, Cercas va mostrar que a l’Estat espanyol fins i tot els intel·lectuals són fàcils de domar quan aquests aspiren també a viure a cos de rei. Paradoxes o sinergies de la vida, que en diuen ara. Cercas ja venia de recollir el Planeta, premi d’una de les empreses que es va endur la seu social de Catalunya. Una persona de la seva intel·ligència no es deu haver preguntat ni abans d’anar a dormir si li van donar el premi pels mèrits de l’obra o pel seu posicionament polític? Potser sí que, finalment, ha escrit una novel·la a l’altura de John Irving, però em permeto el luxe d’arrufar el nas.
La imatge del rei i Cercas és, en definitiva, la de Mefistòfil i Heinrich Faust i només un dels dos, a la llarga, hi surt guanyant.
Felip VI i Javier Cercas, en l’entranyable imatge que van protagonitzar plegats
“Llibertat, igualtat...”
El discurs que Cercas va fer davant del rei defineix la seva l’evolució, o més aviat involució, ideològica. Va parlar de llibertat, igualtat i fraternitat, però a la seva estimada França estan prohibits els títols nobiliaris perquè són l’atac més frontal que hi ha precisament a la igualtat d’oportunitats. Què en pensaria el vell Miralles, de tot plegat?
Felip VI mana pressa als partits
El rei té un problema. Teòricament no pot fer política, però des del seu entorn s’acaba sabent perfectament quins són els seus interessos i com pressiona per aconseguir-los. Tornem al problema. Per Nadal té programat el seu habitual discurs –gairebé sempre buit en la forma i inútil en el contingut– i resulta que si no hi ha un govern format haurà de sortir a explicar als espanyols que viuen en un gran país amb grans reptes i tal i qual. Haurà de passar de puntetes respecte a les negociacions sobre la investidura amb partits independentistes –alguns dels quals no van ni a les seves recepcions– ficats pel mig i amb un panorama que pot ser desolador. Ànims.
Letícia, la nova Greta Thunberg?
Els mitjans afins a la monarquia i els que simplement la segueixen per obligació professional han remarcat aquesta setmana l’intent de la reina de semblar la més ecològica de totes durant la conferència sobre el canvi climàtic a Madrid. El seu gest revolucionari, diuen, ha estat el de posar-se una faldilla cent per cent orgànica. Fins aquí arriba la lluita dels reis espanyols contra l’escalfament global. Sembla que seguiran volant en avió arreu del planeta i en tot tipus de vehicles contaminants.