Dos monarques al preu de dos
Els Borbons han salvat els mobles aquesta dècada a Espanya, tot i que havien entrat en una espiral de degradació que els hauria pogut costar molt cara. Joan Carles I i els seus múltiples assessors –menció especial per a Alfredo Pérez Rubalcaba–van llegir molt bé la jugada. No calia allargar més l’agonia. El rei ja havia fet tot el que calia: una gran fortuna, un hereu, un grapat d’amants, governar el país i deixar petja per a la història.
Fins i tot els més sorruts joancarlistes van anar cedint davant l’evidència que el pare de la Transició havia tocat sostre amb la implicació del seu gendre Iñaki Urdangarin i la seva filla Cristina en casos de corrupció i la famosa imatge del monarca caçant elefants a Botswana, incident que va acabar amb un vídeo histriònic demanant disculpes als seus súbdits, la majoria dels quals desconeixien llavors que el seu rei no era només un aficionat a la caça major, sinó també a la caça menor. Amb l’aparició en escena de l’amiga Corinna, alguns van comprendre que, potser sí que les històries sobre les banyes de la reina no eren llegendes, mites o fantasies, sinó una ornamenta inseparable dels mobles rococó de La Zarzuela.
Finalment, l’abdicació es va fer efectiva el 14 de juny del 2014, i el càrrec de cap d’estat va passar a les mans del príncep d’Astúries, des de llavors Felip VI. Espanya, però, no va perdre un rei per guanyar-ne un altre. Joan Carles I va acceptar una abdicació certament imposada amb el benentès que ell continuaria sent rei i mantindria la majoria de privilegis dels quals gaudeixen els membres de la corona. Així, a banda del patrimoni acumulat, sobretot a còpia de regals i comissions provinents de l’Aràbia Saudita i altres països àrabs, Joan Carles continua cobrant regularment dels pressupostos de l’Estat, tot i que el seu fill ja l’ha apartat de tots els actes oficials.
Felip VI, al centre, i Joan Carles I, a la dreta, durant la cerimònia de la coronació
Quaranta anys de pau...
Francisco Franco va ser (sobretot segons ell i els seus seguidors) cap de l’estat des del 1936 fins al 1975, trenta-nou anys, quatre dècades de pau, que en deien alguns, tot i que pel mig hi va haver la Guerra Civil, els afusellaments, etc. Joan Carles va resistir del 1975 al 2014, trenta-nou més. Per lògica matemàtica, a Felip VI el tindrem fins al 2053. Valga’m Déu!
El dia que Felip VI va agafar el fusell
El 3 d’octubre del 2017, el rei d’Espanya va arrancar la segona (o tercera) onada de repressió contra el sobiranisme català en aprovar la via unilateral judicial contra un moviment polític del seu propi estat. Dos dies abans, els votants d’un referèndum que no podia ser declarat il·legal de cap manera i que el govern espanyol no havia reconegut havien estat atonyinats per les forces de seguretat de l’Estat espanyol a cops de porra. Felip VI, com a sobirà també del territori en qüestió, va tancar qualsevol via política per resoldre la qüestió, va aplaudir la intervenció policial als col·legis i va dir als unionistes –precisament els que no van ser colpejats– que no els deixaria sols.
L’operació Cristina
Just fa una dècada, el 2010, es va obrir el cas Nóos, en una peça separada del cas Palma Arena. El jutge José Castro va descobrir que el marit de la infanta Cristina, Iñaki Urdangarin, havia persuadit importants administracions públiques per cobrar grans quantitats de diners per esdeveniments que finalment no acabaven tenint lloc. Durant el judici, quan la culpabilitat de Urdangarin i el seu soci, Diego Torres, semblava cada vegada més clara, va començar la campanya per salvar la infanta de qualsevol responsabilitat, tot i que va participar sempre en les activitats de l’Institut Nóos.