Balduí I, l’altre rei de Franco
El cas de la monarquia no de Bèlgica sinó dels belgues, com en diuen ells mateixos, mereixeria una enciclopèdia sencera, des del càsting que es va fer al Parlament per triar un rei a l’altura del país, fins a les aventures de Leopold II al Congo i els incomptables afers de faldilles d’Albert II. Des de Catalunya, Bèlgica encara és un país incomprensible. El nostre Consell de la República té la seu a Flandes, una de les dues nacions de Bèlgica, que com Espanya té un rei que es diu Felip, de qui defensa la inviolabilitat i assumeix com a cap d’estat plenament democràtic. Per acabar-ho d’adobar, històricament parlant, els més republicans de tots eren els valons i no els flamencs, més aficionats als fets de l’aristocràcia europea en general ni que fos per tradició o per afició als escuts heràldics.
Per complicar-ho tot, la monarquia dels belgues va ser la primera, fins i tot abans que l’espanyola, que va tenir una tutela gairebé efectiva de Franco durant la dictadura. Balduí I va ser coronat rei dels belgues el 1951, després que Leopold III abdiqués per les seves simpaties amb els règims autoritaris dels anys trenta. No cal citar-los. Com és sabut el jove rei es va casar el 1960 amb una aristòcrata espanyola amb arrels a l’antiga corona d’Aragó, Fabiola. Llavors va començar una llarga amistat amb Franco que va dur la parella a tenir llargues trobades amb el dictador al iot Azor i en altres indrets. L’esquerra belga va criticar amb duresa aquestes relacions, però el rei, exercint el seu càrrec, feia el que volia. Balduí es va casar el 1960 amb la medalla de l’ordre d’Isabel la Catòlica, un regal personal del dictador espanyol. Un germà de Fabiola, Gonzalo, va ser voluntari en les tropes de Franco durant la Guerra Civil. Balduí, de fet, també era un integrista religiós i es va negar a sancionar la llei que permetia l’avortament. Un gendre ideal.
Balduí i Fabiola, els ‘espies’ de Franco al front occidental europeu
La propaganda
La historiadora de la Universitat Lliure de Brussel·les Anne Morelli considera que Franco va usar Fabiola i el seu home per fer “propaganda” del règim. De fet, el llibre que ha publicat sobre la reina, que va morir el 2014, té un títol ben explícit: Fabiola, un peó al tauler d’escacs de Franco. L’objectiu era normalitzar la imatge de Franco a Europa.
Surten de l’armari
La revolució comunista ja es comença notar al Congrés. Els membres del govern espanyol que van sorgir del 15-M i que han pactat amb el PSOE ja aplaudeixen el rei com qualsevol altre súbdit. Pablo Iglesias i Irene Montero, els monarques d’Unidas Podemos, es van mostrar admirats per un discurs en què les desigualtats socials, la seva raó de ser, no van aparèixer ni per casualitat. Montero, a més, va dir que tot i els seus aplaudiments al discurs reial ella és la més “republicana de totes”. Això, com va dir un usuari a Twitter, “és de primer de PSOE”.
“No tenim rei”
Espanya és un estat que supera qualsevol altra anormalitat europea. Així, mentre els diputats de l’esquerra alternativa escoltaven i aplaudien el discurs d’un monarca hereu d’un dictador sorgit d’una guerra civil, diputats que teòricament s’adscriuen, segons els intel·lectuals del regne, a la dreta política (JuntsxCat) signaven un discurs autènticament revolucionari contra la institució al costat de grups antisistema com la CUP i EH Bildu i formacions sobiranistes de tradició republicana. “Una democràcia real només es pot aixecar des del trencament dels valors que representa el rei i la seva figura.”