L’únic sobirà immortal
S’acosta el carnaval, una de les grans festes de l’any. Ho hem de tenir tot a punt per a l’arribada d’un dels monarques preferits d’aquesta secció, el rei Carnestoltes. Coneixem molt bé quin tipus de governant és aquest: poca-solta, bevedor, esbojarrat i follador (amb perdó). Diríem que qualsevol semblança de la follia d’aquest senyor amb la realitat és casual, però no ho farem perquè precisament de reis com l’amic Carnestoltes en coneixem de tota mena, fins i tot a la cort més propera que tenim, la d’allà al mig.
El dijous gras ja ens disfressem per celebrar que aquest rei està a punt d’arribar, com ho fan els súbdits o els habitants de qualsevol colònia quan el seu sobirà els ve a saludar. I durant el cap de setmana, la comitiva reial recorre els pobles com si no hi hagués demà. Tot allò que durant l’any podria semblar sagrat esdevé profà, i monàrquics, republicans, bolxevics, anàrquics i llibertins dansem al voltant d’un home que sembla marcià.
Però heus aquí la gràcia del folklore català. Després de tres dies de festa descontrolada i disbauxa desmesurada, aquesta tronada desfilada té l’hora assenyalada. Els altres reis se’n tornarien al palau, on els esperaria un luxe indescriptible mentre que els vassalls es tancarien a casa i es portarien bé fins a l’any que ve. Carnestoltes, però, és més de Lluís XVI i Maria Antonieta. Així, cada dimarts de carnaval esdevé una revelació entre la població. Aquest coi de rei Carnestoltes s’ha passat de frenada i cal una humiliació. Se li fa un judici públic. No s’hi val ni l’Audiencia Nacional ni cap tribunal provincial. Sempre se l’acaba condemnant a mort. L’amic Carnestoltes fa el testament i se’l crema públicament. Tots sabem que la vella Quaresma és el fiscal letal d’aquest procés paralegal. Però per molt que any rere any matin i rematin el nostre amic del carnaval, aquesta és l’única monarquia immortal.
El rei Carnestoltes, en una de les seves visites a Catalunya
Elecció popular
Paradoxalment, el rei Carnestoltes arriba al poder per eleccions més o menys democràtiques populars. Com que es tracta de posar durant uns dies el món al revés, es dona el poder absolut a algú que teòricament no hi està preparat, i això desemboca en el descontrol i el frenesí que porta a la seva condemna. Heus aquí la trista metàfora.
Felip VI, sense connexió a Barcelona
La suspensió del MWC de Barcelona ha deixat el rei espanyol sense una de les seves joguines preferides a Catalunya. Cada any és l’encarregat de fer-ne la inauguració, un moment en què aprofita per inflar el pit per la seva condició de preparao i per fer la primera passejada per la fira al costat de les autoritats, totes en un segon pla al seu costat. Felip, doncs, haurà de triar qualsevol altre pessebre de segona categoria per deixar-se veure per Catalunya. Només esperem que Pedro Sánchez no el nombri relator de la taula de diàleg entre governs. Sovint és millor no fer res, que no pas posar-se en segons quins llocs.
Quan la nit és jove
Vic, com és coneguda Victòria Frederica, filla de la infanta Helena i de l’inimitable Jaime de Marichalar, fa anar de corcoll els seus pares, segons la premsa del cor espanyola. Canvia de parella cada dos per tres, i l’últim amic oficial no agrada gens a la família. Es tracta de DJ Barce, nom artístic de Jorge Bárcenas, un discjòquei que punxa música (esperem que només això) fins a altes hores de la matinada en alguns locals de moda de Madrid. La vida dels músics ja sabem com és, i aquest xicot (Jorge Bárcenas) es veu que no la desmereix. Ara bé, l’amor és cec.