La monarquia

‘Long live the Queen’

Si en algun lloc el meu repu­bli­ca­nisme es posa en qüestió és pre­ci­sa­ment a l’imperi on la monar­quia és gai­rebé una qüestió de fe, la Gran Bre­ta­nya i la inter­mi­na­ble Com­monwe­alth. Tot i que històrica­ment els reis i les rei­nes n’han fet de tots colors –només cal revi­si­o­nar el modus ope­randi de l’impe­ri­a­lisme glo­bal o el més local per ado­nar-se’n–, cal adme­tre que la punye­tera Isa­bel II ha sabut nave­gar en les aigües més tur­bu­len­tes que hom pugui ima­gi­nar. Com a hereva i poste­ri­or­ment com a sobi­rana ha vis­cut (i sobre­vis­cut) a una epo­peia d’esde­ve­ni­ments monu­men­tal, que van començar amb la insos­pi­tada abdi­cació d’Edu­ard VIII i la bru­tal i sal­vatge Segona Guerra Mun­dial amb l’apa­rició per pri­mer cop, entre altres armes, dels míssils atòmics.

Isa­bel II ha vist la Gran Bre­ta­nya entrar a la Unió Euro­pea i sor­tir-ne. Ha assis­tit gai­rebé en pri­mera línia a la guerra freda, a la cai­guda del mur de Berlín i a l’ensor­ra­ment del comu­nisme. Ha assen­tit als acords de pau d’Irlanda del Nord i a un referèndum d’inde­pendència a Escòcia. Ha can­viat de mil·lenni en plena forma, tot i patir la pit­jor tragèdia emo­ci­o­nal de la seva família i del país: la mort de Diana, pre­ce­dida del divorci més mediàtic de tots els temps, el del príncep Car­les. Ha estat la pri­mera reina, des de Victòria, a cele­brar el jubi­leu de dia­mant (60 anys de reg­nat). Per pri­mer cop en la història s’han fet enques­tes i espe­ci­als a la tele­visió sobre la neces­si­tat d’una monar­quia amb la par­ti­ci­pació de des­ta­cats repu­bli­cans, com Fre­de­rick Forsyth. Un dels seus fills, Edu­ard, ha comès abu­sos (diuen) a menors i un net, per pri­mer cop, s’ha pas­sat al sec­tor civil.

I final­ment el país i, de fet, tota la Com­monwe­alth, està patint la pit­jor pandèmia mèdica des del 1918. La reina, amb 94 anys, no només no s’ha ama­gat, sinó que s’ha apo­de­rat del lide­ratge ètic davant l’enfon­sa­ment de Boris John­son.

Isa­bel II, rode­jada de mem­bres de la seva família

Joan Carles I té un pla de fuga?

Arran d’una especulació del periodista David López a la revista Vanity Fair, alguns mitjans han publicat aquesta setmana que el rei emèrit està doblement incòmode amb el confinament, primer per la inexistent relació amb la resta de membres de la família, i després per la investigació que hi ha oberta a Suïssa per alguns dels seus comptes. La solució a què hauria arribat és ben senzilla: trucar a un amic de la República Dominicana perquè li faci lloc en un petit indret paradisíac i oblidar les seves penes. Una ordre d’extradició sempre seria més complicada que arribés a bon port. L’altre destí que es planteja Joan Carles I per trencar el confinament és Sanxenxo (Galícia).

Els generals fatxes, a l’expectativa

Els mitjans d’extrema dreta viuen amb certa esperança l’actual crisi provocada per la covid-19, perquè estan convençuts que un sector de l’exèrcit, no precisament el més moderat, convencerà Felip VI perquè faci caure Pedro Sánchez i sobretot Pablo Iglesias, com si el vicepresident tingués poder en algun àmbit. Els últims a advertir de la situació han estat els companys d’Alerta Nacional, que han filtrat que un “grup de generals” ja s’han posat en contacte amb el rei per posar-se a les seves ordres i impedir més abusos.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor