La síndrome de Klinefelter
Allò que les guerres, intrigues o aixecaments no va poder aconseguir, tombar la poderosa dinastia dels Àustria a Castella i Aragó, ho va assolir la genètica i l’endogàmia desmesurada dels mateixos membres de la casa reial. Carles II (1666-1700), l’Encantat i l’últim Àustria castellà, va ser la víctima final dels successius matrimonis consanguinis de la família reial, i la seva degeneració física i intel·lectual va esdevenir llegendària. Només cal revisar el seu dantesc arbre familiar per observar que noms com els de Felip I, Joana I, Ferran I, Carles VI i Isabel de Portugal surten repetits constament. El seu pare, a més, estava casat amb una filla de la seva germana, per la qual cosa la seva mare resultava ser la cosina del seu propi fill! Els Borbons també van fer de les seves en aquest sentit, però les infidelitats i relacions fora de l’àmbit matrimonial van reduir l’impacte de la coneguda com a síndrome de Klinefelter, que, entre altres greus afectacions, provoca retard intel·lectual i psicomotor.
Els seus problemes mèdics no només li van impedir governar amb un mínim de sentit –tot quedava en mans del govern–, sinó consumar dos matrimonis. Maria Lluïsa d’Orleans, la seva primera dona, va morir verge després de deu anys, segons va revelar l’autòpsia. L’altre casament va ser amb Marianna del Palatinat-Neuburg, a qui la cort va triar perquè els seus pares havien tingut vint-i-tres fills i semblava la dona noble que havia de ser més fèrtil d’Europa. Però ni així. Es va considerar que, certament, el rei havia rebut un encanteri maligne i la mateixa Inquisició va iniciar una investigació. També se li va practicar un exorcisme i tota mena de rituals amb l’objectiu de no deixar la corona espanyola sense successió. Finalment, va morir enmig d’uns dolors insuportables i va tenir temps de signar en el testament el nom del seu successor: Felip de Borbó. Però aquesta és una altra història.
Un retrat de Carles II, poc afavorit tot i l’esforç del pintor
Setge a Barcelona
En l’ocàs que representa Carles II per a Castella no es pot obviar un episodi rellevant de la guerra dels Nou Anys, el Setge de Barcelona del 1697, en què les tropes franceses van aconseguir el poder, i el Rei Sol (a la imatge) va jurar les institucions catalanes mitjançant el seu general Vendome. Després del Tractat de Rijswijk, van abandonar la ciutat.
La crisi passa factura a la casa reial
Fa uns dies, La Sexta, aprofitant la crisi pandèmica, va demanar als espanyols que valoressin algunes de les seves institucions. La monarquia se’n va endur la palma amb un suspens monumental (4,13), tenint en compte que les mateixes persones van considerar que l’exèrcit (8) mereixia una nota més alta que les ONG (7,13). Resumint: espanyols que anirien abans a la guerra que a rescatar refugiats consideren que el cap de l’exèrcit és fins i tot més negligent que tots els polítics junts (4,67) o que els periodistes (5,77). Els sanitaris, que lideren el rànquing (9,36), ja triguen a demanar que el pressupost de La Zarzuela vagi als hospitals.
Un maletí d’1,9 milions de dòlars
Aquesta setmana, El País ha explicat com el rei Joan Carles es va presentar l’abril del 2010 a casa del seu administrador suís, Arturo Fasana, amb un maletí carregat de bitllets, tan carregat que contenia gairebé 2 milions de dòlars, com si s’hagués de pagar un rescat o comprar material, no cal que digui quin, de gran valor. El monarca va dir a Fasana, com qui no vol la cosa, que els diners els hi havia “regalat” el rei de Bahrain perquè eren “molt amics”. Fasana es va presentar a l’oficina de Ginebra del banc Mirabaud i el seu director, és clar, els va ingressar amb aquella alegria. Sense preguntes. El comte estava vinculat a la fundació Lucum, amb seu a Panamà i amb Felip VI com a segon beneficiari.