Anna, la reina de Menorca
Als meus amics de Menorca sovint els recordo quin gran error va ser que no es consolidés el domini britànic de l’illa més enllà del segle XIX. Mentre Felip V anihilava qualsevol resistència al Principat i redactava el Decret de Nova Planta, la reina Anna, convençuda pel militar i diplomàtic James Stanhope, acceptava mantenir les institucions i les lleis pròpies de l’illa, així com la llengua pròpia, que va continuar sent oficial i d’ús públic. De fet, el català va viure un renaixement literari a Menorca gràcies a la política primer de la reina Anna, l’última de la casa Hausburg, i després del rei Jordi. Certament, van deixar penjats els catalans, però els britànics van aconseguir el suport gairebé incondicional dels menorquins. Moltes naus, de fet, es van unir a les del Regne Unit, en guerra contra les monarquies borbòniques, tant la de França com la d’Espanya.
L’únic o gran interès que tenien els britànics en Menorca era militar, igual que en Gibraltar, com a punts estratègics del Mediterrani per tenir ben vigilades les potències rivals. Va ser un dels preus que va pagar la corona espanyola en el Tractat d’Utrecht perquè les tropes angleses es retiressin de la Península i abandonessin Catalunya a la seva (mala) fortuna.
L’ascens de Napoleó a França va provocar una nova correlació de forces a Europa que va propiciar que finalment i malauradament Menorca (1802) tornés a formar part de la corona espanyola sota la monarquia de Carles IV, conegut com “el caçador” –hi ha tradicions que no es perden–. Totes les institucions d’autogovern van desaparèixer, el català va deixar de ser llengua oficial i ho va ser el castellà –mai llengua d’imposició, recordeu-ho–, es va suprimir fins i tot la llibertat de comerç i sense els britànics defensant la costa van viure molts anys a mercè dels pirates del nord d’Àfrica. I Maó va esdevenir, per sempre més, Mahón.
Anna d’Hausburg, en un retrat abans de ser coronada reina
1714
De la Guerra de Successió, un dels fets rellevants és que precisament Anna va morir el 1714. Jordi, primer rei de la casa Hannover, va ser nomenat just abans de l’11 de setembre. El 18 de setembre ell mateix va ordenar que la flota britànica anés a defensar Barcelona, però la ciutat ja havia capitulat, un fet que ell desconeixia. La resta és història.
Felip VI abraça la causa de Lesmes
La llegendària pinça d’Anguita i Aznar a Felipe González és un dels episodis més recordats del parlamentarisme espanyol en època de Joan Carles I, que no es preocupava gaire de fets tan mundans. Ara també tenim una pinça sobre un govern socialista, però el terreny de joc ha canviat. El poder judicial, representat per l’ultraconservador, nacionalista i catòlic Carlos Lesmes, i Felip VI, cap d’estat i ideòleg de l’“a por ellos”, parlen tan amigablement per mòbil per lamentar que el monarca no pugui abraçar Lesmes a Barcelona mentre aquest certifica amb quina única missió han de treballar els magistrats a Espanya. Per la justícia? No, amics. Per la pàtria.
Luxe asiàtic per a Joan Carles I
No hi ha imatges de Joan Carles I als Emirats Àrabs, però les especulacions periodístiques que més s’apropiarien a la realitat, segons el monàrquic ABC i la revista Semana, és que podria residir en una de les suites més espectaculars del majestuós hotel Emirates Palace. El preu per nit és de 10.000 lliures. No m’atreveixo a fer el canvi per no espantar-me més del compte. Se suposa que el seu servei de seguretat també resideix al mateix allotjament. Tot pagat, és clar, de la nostra butxaca. Que la festa no pari!