Tarradellas, el ‘nostre’ marquès
La figura de Josep Tarradellas (1899-1998) ha acabat sent reivindicada més pel catalanisme moderat i l’espanyolisme conciliador que no pas pel sobiranisme i el republicanisme català. Que l’aeroport de Barcelona porti el seu nom per una ordre directa del govern socialista n’és un bon exemple. De Tarradellas, se’n coneix bona part de la seva trajectòria, sobretot la presidència a l’exili, l’arribada a Catalunya i les negociacions amb Adolfo Suárez per restablir la Generalitat, abans fins i tot que s’aprovés el catau del 1978, anomenat també Constitució espanyola.
L’ensarronada més gran que Joan Carles I va fer a Tarradellas va ser la concessió d’un marquesat amb el seu propi nom, un títol que un president de tradició republicana i amb molts anys de residència a França, on els honors nobiliaris no existeixen oficialment, no hauria d’haver acceptat, encara menys si hagués conegut per endavant el discurs que faria el Borbó espanyol en concedir-li aquest presumpte honor. Així, Joan Carles I li va lliurar el marquesat –a través d’una resolució aprovada per ell mateix– amb un parlament el 24 de juliol del 1986 en què remarcava que tota l’activitat política de Tarradellas la farà en “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, proclamada en la Constitució”, una constitució contra la qual el seu partit, ERC, ja havia fet campanya abans que fos votada en referèndum.
El marquesat continua viu en mans del fill del president, Josep Tarradellas i Macià. que ho va sol·licitar oficialment. L’hereu, que viu a Suïssa, no ha aparegut mai en l’escena política catalana, però en una entrevista a L’Hora sí que va admetre que, malgrat no ser independentista, va sentir vergonya per l’actuació del govern espanyol l’1 d’octubre i qualifica de “presos polítics” els membres del govern empresonats pel Tribunal Suprem. «No cal jugar amb les paraules», afegeix.
Tarradellas i Suárez, al Palau de la Generalitat
Nobles catalans
Joan Carles I va tenir la mà llarga per a moltes coses i també per concedir el títol de marquès a tota mena de personatges públics. A Catalunya, els casos més reconeguts són el de Salvador Dalí, marquès de Dalí de Púbol –un nom que evidentment li va encantar–; Joan Antoni Samaranch, primer marquès de Samaranch, i Valentí Fuster.
El pretendent Albert arriba al Congrés
Les aspiracions mai explicitades del fill bastard de Joan Carles I, el català Albert Solà, d’erigir-se en nou rei d’Espanya al davant de Felip VI ja han arribat al Congrés gràcies a EH Bildu, que ha preguntat sobre els drets successoris del príncep de la Bisbal. Per edat, Solà hauria d’haver passat al davant de Felip VI. Joan Carles no l’ha reconegut com a fill legítim, però una prova d’ADN va donar una coincidència del 99,9%, fet que corrobora la petició de Solà. Una cosa és segura, els albertistes –actius i divertits a les xarxes socials– ja tenen més motius que mai per demanar a l’Estat que consideri la possibilitat de situar un català en el tron del regne espanyol.
Catalunya no és Espanya, per variar
Una enquesta que es va donar a conèixer fa uns dies, i organitzada per mitjans de perfil progressista, donava una victòria a Espanya dels republicans (41%) per sobre dels monàrquics (35%) en cas que es fes un hipotètic referèndum. Ara bé, feta la llei, feta la trampa, com sempre. Si es retirés Catalunya de l’equació (i ja no diguem el País Basc), els resultats farien un tomb i els monàrquics superarien el 40%, amb la qual cosa s’imposarien clarament en un referèndum sobre el model d’estat.