La monarquia

La solució Armada

Espa­nya ja ho té tot a punt per cele­brar els qua­ranta anys del cop d’estat que va sal­var la monar­quia i va enviar Adolfo Suárez a la pape­rera de la història. Joan Car­les I, per bé i per mal (no ho sap ni ell), hi va tenir un rol deci­siu, i no només pel famós dis­curs que va ins­pi­rar el de Felip VI el 3 d’octu­bre del 2017. S’ha escrit (gai­rebé) tot sobre la temp­ta­tiva col­pista i hi ha ingre­di­ents en què molts final­ment s’han posat d’acord.

Alfonso Armada, con­dem­nat com a cer­vell de l’ope­ració, no era un pas­sa­vo­lant qual­se­vol dins l’exèrcit amb idees d’ultra­dreta, tot i que en el seu currículum hi figura (amb orgull) la seva par­ti­ci­pació en la División Azul. Durant la dic­ta­dura havia estat clau en l’edu­cació mili­tar de Joan Car­les i va ser el secre­tari gene­ral de la casa reial. Sem­pre va man­te­nir una amis­tat pro­funda amb el rei, a qui hau­ria comu­ni­cat per­so­nal­ment els seus plans per al 23-F deu dies abans amb el beneplàcit d’un altre per­so­natge clau aquells dies, Sabino Fernández Campo, que també va adme­tre que el rei n’estava al cor­rent sense entrar amb més detalls. De fet, Armada ho tenia tot molt més pla­ni­fi­cat del que sem­blava abans que Tejero ho engegués tot a rodar amb la seva per­for­mance al Congrés. Hi havia d’haver un govern d’uni­tat amb el suport dels grans par­tits, fins i tot del PSOE, que es moria de ganes de tocar la cuixa del poder, com va demos­trar en la reunió a Lleida del 22 d’octu­bre del 1980 amb Armada, en què Enri­que Múgica i Joan Raventós van escol­tar amb interès com el gene­ral els expo­sava els seus plans per con­ver­tir-se en un futur pre­si­dent de con­sens d’acord amb el rei.

Joan Car­les i Armada, doncs, tenien el tau­ler a punt amb tor­res, cavalls, alfils i peons per començar la par­tida amb un objec­tiu ben sim­ple, asse­gu­rar el poder del rei i la reina, en aquest cas el mili­tar, en uns temps tur­bu­lents, no només pels atemp­tats d’ETA, sinó per la con­flic­ti­vi­tat social. La par­tida es va com­pli­car, però Joan Car­les va lle­gir bé el movi­ment ines­pe­rat de Tejero i va asso­lir una victòria per­so­nal indis­cu­ti­ble.

Armada es diri­geix cap al Congrés, el 24 de febrer del 1981, per par­lar amb Tejero

Les esqueles poden esperar

Per experiència pròpia puc dir que tots els grans mitjans espanyols ja tenen escrits els seus obituaris interminables de Joan Carles I perquè el desenllaç fatal de la seva estada a Abu Dhabi no els agafi desprevinguts a altes hores de la matinada. El contingut d’aquests futurs panegírics també me’ls puc imaginar, però ja en parlarem. Fa uns dies van saltar les primeres alarmes, quan Pilar Eyre va posar en dubte l’estat de salut de l’emèrit i va assegurar que estava “greu”, segons informacions que havia rebut. El mateix rei, parlant amb algun periodista amic, ho ha acabat desmentint assegurant, entre altres coses, que es “troba com un os” i que no para de fer activitat física.

Presonera a Dubai

Un dels millors amics de Joan Carles I a Dubai és Rashid Al Maktoum, emir i vicepresident dels Emirats Àrabs. Aquesta setmana hem vist un dels seus vint-i-cinc fills, la princesa Latifa (35 anys) reconeixent en mitjans anglesos a través d’un vídeo que és un ostatge i demanant asil polític als EUA, ja que la seva família la té confinada, i no en el sentit actual del terme, en un dels seus palaus. Latifa va estar a punt d’escapar del país en un vaixell en direcció a l’Índia, però les autoritats la va tornar a Dubai, des d’on ha aconseguit denunciar el seu empresonament.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.