El ciutadà del món
L’esquerra espanyola que sempre s’arrecera ben a prop dels centres de poder que hi ha sobretot a Madrid, ens ha volgut alliçonar sempre amb aquell aforisme tan tronat que el nacionalisme es cura viatjant referint-se, és clar, als catalans que presumptament vivim en coves, defensem la causa dels carlins i no sabem pronunciar tres paraules seguides en l’idioma de l’imperi. Són els que canten La internacional de matinada, llegeixen Le Monde i s’inoculen els articles de Vargas Llosa a les venes. Aquesta és la causa per la qual s’aferren a una idea teoritzada entre molts d’altres per Manuel Valls i Javier Cercas i que no és cap altra que a Espanya per ser un republicà pur i autèntic has de defensar la monarquia dels Borbons perquè és la que sosté els valors fundats en la Revolució Francesa.
Heus aquí, doncs, que Joan Carles I i la seva família han sabut aplicar la màxima de moure’s pel planeta per combatre, segur que és això, els nacionalistes perifèrics intel·lectualment inferiors per la seva incapacitat de veure-hi més enllà de les sardanes i els trabucaires. Per assolir aquest estat d’intel·ligència i consciència internacional d’un món interconnectat, què millor que crear una gran fundació amb seu a Liechtenstein i comptes a Suïssa. Cap de vosaltres, estimats lectors, segur que no té un cosí com Álvaro de Orleans amb residència a Mònaco (segur que hi viu pel paisatge), negocis a la Gran Bretanya i múltiples interessos a Itàlia. I amb amics com el multimilionari Allen Sanginés, el rei dels paradisos fiscals al Carib –sobretot a Panamà– i un autèntic líder econòmic a la república de Mèxic, segur que es veu el món d’una manera molt diferent que no pas amb un confinament perimetral. Ser investigat per un fiscal de Ginebra també et dona una pàtina de prestigi internacional de la qual no tothom pot gaudir. I per rematar-ho, que els governs d’esquerres que més avancen del món, els dels Emirats Àrabs, t’obrin les portes de les seves grans metròpolis és el senyal definitiu per poder dir: soc ciutadà del món.
Joan Carles I, en una imatge d’arxiu, durant una visita oficial als Emirats Àrabs
Fer la declaració
Hisenda i l’advocat de Joan Carles I van de bòlit aquests dies intentant calcular tot allò que l’emèrit ha defraudat des que va abdicar. Com que no pot treure els diners de Suïssa (massa descarat) ha hagut de demanar un crèdit de més de 4 milions a amics seus. Tots li desitgem una llarga vida, però... quan els pensa tornar?
Impunitat de ramat
En la mateixa línia que el rei emèrit, les seves filles (com no podia ser d’una altra manera) també van néixer amb un desig irrefrenable de conèixer món, la qual cosa té uns beneficis col·laterals impagables. Les infantes Helena i Cristina es van trobar, d’aquesta manera, vacunades de cop i volta amb una vacuna xinesa –que voleu més d’esquerres que això?– en la seva última visita a Joan Carles als Emirats. Els seus súbdits de la mateixa edat no tenen aquest dret, a no ser que tinguin alguna incapacitat específica, que en el cas d’una d’elles s’hauria d’acabar d’estudiar bé. L’altra, la que viu a Suïssa, ja té l’home fora de la presó i l’antivirus a les venes. L’any no ha començat malament...
Les noces somiades
Durant molt temps, Joan Carles I va intentar per terra, mar i aire convertir la seva amant Corinna en la nova altesa reial espanyola. Ho explica la periodista Ana Romero, especialitzada en els afers de La Zarzuela, en un altre llibre polèmic, Final de partida, en què narra com es va gestar l’abdicació del monarca. La tesi del llibre l’ha confirmat Pilar Eyre amb un article a El País amb un títol ben explícit: Quan Corina Larsen va voler ser reina. En aquest sentit, els 65 milions que va transferir el rei a la seva amant el 2012 ja formaven part de l’acord matrimonial que la parella tramava.