Lluís XIII i la república del 1641
En la voràgine imparable de l’actualitat i també per la relació històrica fonamental dels Borbons ibèrics en la situació actual de Catalunya, oblidem sovint que aquesta mateixa casa reial va néixer (i gairebé morir) a França. I els Borbons de Versalles també ens van enredar del dret i del revés amb el cardenal Richelieu de triple agent de l’espionatge internacional perquè sabia perfectament que catalans i castellans (dit a l’engròs) no es podien ni veure i que aquí hi havia teca per alimentar la seva pròpia grandeur i la de Lluís XIII, primer, i la del fill, el rei Sol (Lluís XIV), després.
El pla inicial de la Generalitat probablement us sonarà per aquells que neguin que la història es repeteix. Els amics que governaven la Generalitat el 1640 també tenien la seva pròpia jugada mestra. Catalunya, amb el suport militar de Lluís XIII –nomenat oficialment comte de Barcelona–, se separaria de la monarquia hispànica i quedaria constituïda –oh sorpresa!– com a república lliure, això sí, sota la protecció del rei francès –mama, por!– enmig, com és ben sabut, de la guerra dels Segadors. Aquest 2021, ja fa tres-cents vuitanta anys de la proclamació d’aquella república per part de Pau Claris, però el que va venir després no us sorprendrà.
Els francesos tenien la seva pròpia agenda, a l’estil de Manuel Valls quan es va presentar d’alcalde, i quan van veure que les coses anaven mal dades en la guerra contra Felip IV de Castella van idear un pla de retirada maquiavèl·lic, a l’altura de la imatge que en tenim alguns per les novel·les d’Alexandre Dumas. Les tropes catalanes, com era d’esperar, es van mantenir fermes durant gairebé una dècada d’enfrontaments contra els castellans, i l’exèrcit francès va decidir resistir sobretot als comtats del Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya. I quan va arribar l’hora de negociar una sortida al conflicte, els catalans, benvinguts al món real, van perdre bous i esquelles. Ni república, ni victòria contra Castella, ni protecció del rei Sol i, per rematar la jugada, el tractat dels Pirineus.
Lluís XIV, que també va ser comte de Barcelona, en un retrat de l’època
Josep Bonaparte
De Pepe Botella en parlarem un altre dia. Germà de Napoleó, va ser nomenat per aquest com a rei d’Espanya però, i això és el més rellevant, no de Catalunya, territori que s’incorporà a l’imperi francès (1808). L’invent, per bé o per mal, va durar poc, però sabem que la imposició francesa podria haver estat tan desastrosa com l’espanyola.
Preparatius per a la invasió andorrana?
El primer viatge oficial de Felip VI en plena pandèmia serà a un país amb dues característiques principals: té el català com a llengua oficial i un sistema bancari que l’apropa (si és que no el situa directament) a allò que coneixem com a paradís fiscal, un tema sobre el qual la família reial té un ampli coneixement. Els Borbons sempre han tingut, a més, la temptació de convertir-se en els coprínceps d’Andorra, desbancant el bisbe de la Seu. Lògicament, el Vaticà s’hi resisteix. No sabem si el rei espanyol ha llegit La bíblia andorrana (Albert Villaró, 2015) i té una agenda realment oculta al nostre país germà, que tot i no ser Abu Dhabi, déu-n’hi-do com les gasta.
Herència enverinada
El 15-M del 2020 Felip VI va renunciar a l’herència que li correspondria del seu pare, sobretot pel que fa a les fundacions Lucum i Zagatka, que continuen sent investigades a Suïssa. La primera es va fundar a Liechtenstein. No s’ha aclarit des de llavors si això és legalment possible segons el Codi Civil espanyol, que assenyala (article 991) que ningú pot acceptar ni repudiar una herència fins que la mort de la persona que la fa sigui certa. Hi haurà un dia que cauran sobre La Zarzuela un cabàs de milions aconseguits, la majoria, amb operacions que tots ja ens imaginem.