Madrid, llibertat o monarquia
La capital espanyola està de moda. Diuen que és la ciutat més cosmopolita d’aquesta galàxia i de més enllà. El fervor popular vers la virreina Díaz Ayuso és incomparable, i els monarques, que s’ho miren des de La Zarzuela, respiren alleugerits, cosa que té el seu mèrit. La repressió dels Borbons a la capital espanyola contra els dissidents ha estat sempre en l’ADN de la família, i en la Guerra Civil, els republicans van ser massacrats, primer a la curta i després a la llarga.
També és cert que els mateixos madrilenys viuen enganyats per certa història oficial respecte a la seva festa nacional, que recorda els fets del 2 de maig del 1808. Diuen dels catalans, però allò també va ser una derrota èpica i un bany de sang sense precedents en què sovint s’acusa el general Murat, home de confiança de Napoleó, i s’esquiva la participació activa de tota la troupe de la reialesa de l’època, començant per Carles IV i Ferran VII, que van abdicar com uns covards a Baiona, i acabant pels fills del primer, Maria Lluïsa de Borbó i Francesc de Paula de Borbó, personatges que van viure una llarga vida a diferència de molts madrilenys. Molts d’ells van creure que els Borbons estaven presos quan en realitat la junta de govern que va ordenar la repressió i els afusellaments manava a la ciutat en representació de Ferran VII.
La violència va esclatar precisament perquè els Borbons es van entossudir que els fills de Carles havien de viatjar a Baiona, lluny de la xusma i fora de tot perill, pobrets. Durant la repressió del mateix 2 de maig i de l’endemà, els francesos no van actuar sols. Hi van col·laborar militars espanyols i les classes altes de Madrid, que celebraven l’actuació contundent de Murat contra els revolucionaris. Josep Bonaparte, germà de l’emperador, ja era la principal autoritat abans del retorn de Ferran VII, autor intel·lectual i mai reconegut de la gran massacre.
‘Els afusellaments del tres de maig’, el conegut quadre de Goya
La reina d’Etrúria
Protagonista del 2 de maig, Maria Lluïsa de Borbó, germana de Ferran VII, i que esdevingué reina a Etrúria, va ser un altre dels invents de Napoleó per controlar Europa. Situat a Itàlia, a l’actual Toscana, el regnat només va existir políticament durant set anys (1801-1807) i va prendre el nom en homenatge a l’antic país dels etruscs.
La comunitat dels grans palaus
Si per una raó o una altra la família reial espanyola no pogués sortir de Madrid ni de la seva comunitat, no tindria problemes d’habitatge. A La Zarzuela, residència habitual dels reis, s’hi pot afegir el Palau Reial, aixecat per l’amic Felip V, on es va celebrar la boda i la proclamació de Felip VI. És el palau reial més gran d’Europa. També tenim el palau d’Aranjuez, construït per Felip II, amb uns jardins que no te’ls acabes. Si el rei s’avorreix pot dirigir-se al palau reial del Pardo, que és escenari puntualment de celebracions familiars dels Borbons, com el seu compromís matrimonial o el sopar del dia abans del casament. Tot molt medieval.
Felip V, rei per aclamació a la capital
A diferència de Barcelona, les successives entrades de Felip V a Madrid durant la guerra de Successió van ser celebrades per la multitud com l’arribada del nou salvador de la monarquia i, de passada, de la pàtria. Felip V va entrar a Madrid primer el 1701, després el 1706 i finalment el 1710 per preparar ja l’embat final a la resta del territori contra els seguidors de Carles d’Habsburg, que mai va comptar amb la popularitat a la capital espanyola del seu rival pel tron en aquells anys.
