El drama dels Borbons a l’Àfrica
Per completar els èxits històrics de la dinastia espanyola en la descolonització de l’Àfrica, només falta que Felip VI lliuri o perdi (pot triar) Ceuta i Melilla i que finalment accedeixi al desig del seu bon amic Mohamed VI de quedar-se completament el Sàhara Occidental. Tot va començar amb el seu besavi, Alfons XIII, autor intel·lectual del desastre d’Annual, del qual aquest 2021 en celebrarem el centenari. El monarca, saltant-se tots els controls parlamentaris, va ordenar l’ofensiva final i, lògicament, allò no podia acabar de cap altra manera que amb la major fallida soferta per un exèrcit colonial europeu en territori africà, i mira que n’hi va haver. No se sap amb seguretat el nombre de morts, però la xifra que més s’hi aproxima, segons els historiadors, és dotze mil homes. El general Fernández Silvestre, per ordre del monarca, es va endinsar a la zona del Riff, i les tribus rebels van massacrar els soldats espanyols provocant una humiliació tan o més gran que la de Cuba.
Sense oblidar que Franco es va formar com a militar i persona al Marroc, el següent Borbó que va tocar poder a Espanya, Joan Carles I, també va triomfar plenament en l’exercici de les seves funcions a la zona del Marroc. Segons els documents secrets que va desclassificar la CIA el 2017, l’actual emèrit i l’antic rei del Marroc i amic íntim seu, Hassan II, van pactar la famosa Marxa Verda (1975) encara en vida de Franco, succés històric en què Espanya va perdre definitivament el territori del Sàhara, que va quedar repartit majoritàriament entre el Marroc i Mauritània. La historiografia oficial espanyola mantenia que Joan Carles s’havia limitat a fer de mediador per resoldre el conflicte, però l’ambaixador dels EUA a Madrid, Wells Stabller, va reconèixer que el futur rei li havia reconegut que havia donat permís perquè la marxa entrés al Sàhara espanyol.
Joan Carles I, en una visita històrica a les tropes espanyoles al Sàhara
Dictadors «africans»
Una de les conseqüències de la guerra d’Annual va ser l’accés al poder de Primo de Rivera de la mà d’Alfons XIII, que no tenia cap altra forma de superar la crisi d’aquella desfeta. Franco, per la seva banda, es va formar també en la guerra del Rif com a líder de la legió africana, fet que li va valer diferents ascensos abans d’iniciar el cop del 1936.
El nebot adoptiu
Mohammed VI, reconegut com el «nebot adoptiu» de Joan Carles I, per l’amistat que tenia l’emèrit amb l’antic rei del Marroc no perd el temps mentre ocupa el tron. Es tracta de convertir-se en una de les grans fortunes d’Africa i no va desencaminat. L’any passat alguns mitjans van confirmar que el rei havia adquirit a París, als peus de la torre Eiffel, un palau de mil metres quadrats habitables i que disposa d’un gran jardí al costat del camp de Mart. Va costar uns 80 milions d’euros. Mohammed ja posseeix a França un castell privat a Betz en una propietat de 70 hectàrees. També és conegut per la seva passió pels iots de luxe i els diamants. Es calcula que té una fortuna superior als cinc mil milions d’euros.
Descendent de Mahoma
Hassan II, el millor amic de Joan Carles I, es proclamava descendent directe de Mahoma i obligava tots els súbdits a agenollar-se davant seu. Això, amb tot, era el de menys. Va obrir el centre de tortura de Tazmamart, un dels més cruels de la història amb testimonis esgarrifadors. Allà van anar a petar els opositors del Sàhara a partir del 1975. També tenia un harem en un dels palaus a Rabat amb unes 20 dones i 40 serventes i va construir un palau personal a cada ciutat. Sempre obert.