Mecanoscrit del primer origen
Una de les tragèdies de quan érem petits i estudiàvem la història medieval de Catalunya era el drama dels Ramon Berenguer. N’apareixien per tot arreu. I si no n’hi havia prou després sorgien els Berenguer Ramon, alguns germans dels primers, per crear tal caos i confusió que no hi havia apunts capaços d’entendre l’aiguabarreig entre comtats que llavors esdevenien regnes i grans corones que eren catalanes però en realitat aragoneses i que s’expandien a la velocitat de la llum més enllà de les seves fronteres i finalment pel Mediterrani. Certifico que en ple segle XXI el tema Ramon Berenguer encara genera desconcert entre els alumnes d’ESO.
Els Berenguer, al cel siguin tots, també van tenir la seva part de culpa en l’engendrament d’un monstre que coneixem molt bé: els Borbons. En seguir la màxima bíblica del creixeu i multipliqueu-vos, Ramon Berenguer V (1209-1245) va fer el seu propi tractat dels Pirineus casant-se amb Beatriu de Savoia. Aquell mateix dia, Provença va deixar de ser catalana, en el sentit polític, i va esdevenir francesa.
Però aquesta no va ser l’única contribució del nostre amic. Com era costum en aquells temps, i més en les famílies nobles, s’havien de tenir tants fills com es podien. A la llarga, un dels seus múltiples nets, Robert, fill de Lluís IX de França i membre de la casa dels Capets, tot i que ens hauria anat bé que fos dels capats, es va considerar poca cosa al costat d’altres familiars i va tenir una idea, fundar la seva pròpia dinastia reial, de la qual el primer representant oficial va ser el seu fill gran, Lluís I el Coix, tot i que altres versions també l’anomenaven el Gran. Depenia, és clar, de si l’havies de patir o gaudir.
I és així, amics, com el nostre Felip VI (i el V i tots els que vulgueu) ha acabat sent descendent del nostre heroi Guifré el Pilós, considerat encara per molts el fundador de Catalunya.
El Ramon Berenguer més famós, el IV, es va casar amb Peronella i va unir Catalunya i Aragó
Girona, en la diana
Guifré I, que hauria estat l’últim comte de Barcelona anomenat pels francs (ara en diem francesos), també tenia com a títol de gran rellevància el de comte de Barcelona i, malauradament, el successor, en aquest cas successora, en la corona espanyola és l’actual princesa de Girona. No parlem d’Ermessenda, sinó d’Elionor.
Advocats de l’Estat, mai més ben dit
Els companys de La Razón, que no es troben entre els més grans defensors de la tercera república, per molt espanyola que sigui, han revelat aquesta setmana que el jutge estrella de l’afer Villarejo, Manuel García Castellón, va avisar els advocats de l’Estat que calia investigar els comptes de Joan Carles I després que ell mateix escoltés les gravacions de Corina Larssen. El jutge va notificar personalment i per escrit a una de les advocades de l’Estat que calia que l’Agència Tributària obrís una investigació abans que fos massa tard. La principal sospitosa de rebre l’advertiment i de no fer res és l’advocada Rosa María Seoane, la que va demanar sedició pels presos polítics catalans.
El rei ha de signar els indults
Serà una situació curiosa. Tots els espanyols de bé exigint al govern que no indulti els presos catalans quan ho tindrien molt més fàcil anant a l’home que finalment els haurà de signar, Felip VI, per la gràcia no de Déu però si de la Constitució. La llei es va escriure en el segle XIX (1870) durant el breu regnat d’Amadeu de Savoia, l’amic del general Prim. Per aquesta escletxa s’han tret de la presó desfetes humanes de tota mena, però finalment el problema és la frase de Cuixart: “Ho tornarem a fer.”