Els ‘salvadors’ de Catalunya
El 14 de maig del 1924, poques setmanes després del cop d’Estat que va encapçalar el general Primo de Rivera i que va comptar amb la benedicció de la monarquia, Alfons XIII va programar una visita a Catalunya. Es tractava d’un moment delicat. El directori havia començat a reprimir amb duresa tot allò que fes flaire de separatisme i el malestar de la societat catalana era evident, fins al punt que els catalanistes van promoure un boicot. Durant la visita, el monarca va prendre possessió del palau de Pedralbes i va pronunciar diversos discursos, un dels quals davant els nous alcaldes de Catalunya. El rei va començar afirmant que la voluntat de la seva visita era demostrar que “tot allò que es diu que Catalunya no vol ser espanyola, que Catalunya no vol estar unida amb la resta d’Espanya, és fals”. I va afegir: “D’això en donen testimoni els 1.100 alcaldes que us trobeu aquí.” De fet, es tractava d’un auditori fidel, perquè els batlles havien estat nomenats per Primo de Rivera; lògicament, després d’haver destituït i empresonat els desafectes. Malgrat la complaença de l’auditori, el rei es va embolicar amb una reflexió històrica. Després de repassar tots els seus avantpassats, va afirmar que “després del matrimoni d’Isabel i Ferran, no hi va haver ni vencedors ni vençuts, no hi va haver més que germans i cònjuges units”. I, tot seguit, va deixar anar una reflexió ben sorprenent: “Com que amb això no n’hi havia prou, la història va seguir escrivint les seves pàgines, i va arribar un moment que un rei, Felip V, que alguns de vosaltres recordareu pels seus procediments i per alguna de les seves mesures, i això el qui ho diu és un Borbó. Sé que en aquell moment calia prendre mesures. Per què? Per Catalunya, per salvar a Catalunya.” Felip V, el 1714, i ell mateix, el 1923, doncs, van actuar amb el ferm propòsit de “salvar Catalunya”.
Alfons XIII, al pati dels Tarongers, durant la trobada amb els alcaldes
“Boig i catalanista”
Alfons XIII va aprofitar el viatge a Catalunya per inaugurar el monument a Jacint Verdaguer que hi ha a la cruïlla de la Diagonal i el passeig de Sant Joan. En el seu discurs, Primo de Rivera es va esforçar per presentar el poeta com “la glòria de la literatura hispana en la seva branca catalana”. El dictador no va tenir manies a passar de la poesia a la política i va afirmar que Catalunya era “tan espanyola com les altres regions, perquè així ho vol ella i ho vol la resta d’Espanya, sense testament, sense estatut, ni carta especial”. Primo de Rivera també va voler destacar el “desig” del monarca per inaugurar el monument. En realitat, però, Alfons XIII va deixar anar un comentari poc amable sobre Jacint Verdaguer i Antoni Gaudí: “Si boig i catalanista el capellà, pitjor l’arquitecte.”
L’atemptat de Pla
Mentre el rei Alfons XIII passejava tranquil·lament per Catalunya, el periodista Josep Pla es trobava a l’exili. I, juntament amb Eugeni Xammar, ordia un pla per atemptar contra el monarca. Les vel·leïtats antimonàrquiques de l’escriptor de Palafrugell es van donar a conèixer fa alguns anys, quan Xavier Pla va publicar la correspondència entre ambdós periodistes. Finalment, però, van desistir de la idea: “Com que és evident que ni vos ni jo no el volem pelar personalment, tant se val no encaparrar-s’hi més.”
