CENTENARI D’UN DESASTRE REIAL
El 21 de juliol del 1921, fa justament 100 anys, Alfons XIII es trobava a la catedral de Burgos per assistir a l’acte de trasllat de les restes del Cid. Es tractava d’un acte solemne, carregat de simbolisme. En el seu discurs, el rei va dedicar unes paraules a exaltar la figura de l’heroi de la reconquesta i va establir un paral·lelisme entre la seva actuació i el paper d’Espanya al Marroc, immersa en plena campanya per ocupar la plana d’Annual. En realitat, el contrast entre el que se celebrava a Burgos i el que passava al Marroc era un resum perfecte d’un país que vivia molt més ancorat en els mites del passat que no pas en la realitat del present.
El rei no només arengava a través dels discursos. També enviava amb freqüència telegrames i cartes al general Manuel Fernández Silvestre, comandant general de Melilla i protegit seu; fins al punt que aquest, en un acte de fatxenderia, li va prometre que ocuparien Alhucemas el dia de la festa de Santiago (el 25 de juliol), patró d’Espanya, o, com a molt tard, el de la seva onomàstica (l’1 d’agost). “Olé, aquí els teus collons! Visca els homes! Fes com jo et dic i no facis cap cas al ministre de la guerra, que és un imbècil”, li va respondre el monarca, conegut pel seu afany de potinejar arreu. L’acció de Silvestre va costar la vida a més de 10.000 soldats, entre els quals ell mateix. Els uns van morir en combat; els altres, de fam o degollats per les tribus rifenyes o en una retirada que es va convertir en un autèntic descontrol. El rei no només va incitar el general a actuar de forma suïcida, sinó que també va expressar el seu malestar quan va ser necessari pagar un rescat pels soldats que havien estat presos pels rifenys: “Mira que s’ha posat cara la carn de gallina!”, hauria exclamat. La correspondència entre el general i el monarca va desaparèixer misteriosament del despatx del primer després de morir, però diverses fonts apuntaven directament a la responsabilitat d’Alfons XIII.
Alfons XIII i la reina Victòria, durant el trasllat de les restes del Cid
L’informe amagat
Poques hores abans que es donessin a conèixer les conclusions de la comissió creada per dirimir les responsabilitats en el desastre d’Annual, que apuntaven directament al rei Alfons XIII, el general Miguel Primo de Rivera encapçalava un cop d’estat amb la connivència del monarca. L’informe va desaparèixer durant anys.
Alfons XIII, condemnat ‘in absentia’
El 20 de novembre del 1931, quan Alfons XIII es trobava a l’exili, les corts republicanes el van condemnar i processar in absentia. En el document, aprovat a altes hores de la matinada, s’acusava el rei “d’estimular i impulsar la guerra d’Àfrica contra el Marroc” i de ser “el veritable responsable de l’impremeditat avenç d’Annual, que va costar la vida al general Silvestre i a milers de soldats espanyols”. Alfons XIII va ser “degradat de totes les dignitats, drets o títols, sense que pugui reivindicar-los mai ni per a ell ni per als seus successors”. El dictamen es va aprovar per aclamació i, tot seguit, els diputats presents van donar visques a la República i a Espanya.
Els enemics de la monarquia
El PSOE també ha estat antimonàrquic. El 9 de setembre del 1923, pocs dies abans del cop d’estat de Primo de Rivera, el diputat socialista Manuel Cordero va acusar el rei “d’encendre aquesta guerra per entretenir i sostenir un exèrcit superior a les nostres possibilitats per tornar-lo contra el poble si arribaven moments difícils”. I hi va afegir: “Que Alfons XIII sigui el darrer Borbó, què importa? Aquesta seria la nostra satisfacció. Essent socialistes hem de ser acarnissats enemics de la monarquia.”