BODA REIAL EN UNA CIUTAT REPUBLICANA
El poeta Joan Maragall va deixar escrit que l’Empordà era “terra de llibertat”. I podríem ben bé afegir que la capital, Figueres, va ser, durant molts anys, un dels principals bressols del republicanisme. Malgrat tot, el 3 de novembre del 1701, l’església parroquial de Sant Pere es va convertir en l’escenari d’un casament reial, concretament el que va unir Felip d’Anjou (Felip V) i Maria Lluïsa de Savoia. La parella ja s’havia casat per poders a Torí, però resultava necessari celebrar l’enllaç tan aviat com la princesa trepitgés territori de la corona espanyola. I com que era costum fer-ho a la població més gran que hi havia prop de la frontera, es va escollir Figueres.
Felip d’Anjou, que en aquells moments tenia 18 anys (cinc més que Maria Lluïsa de Savoia), estava impacient per conèixer la seva esposa, fins al punt que es va disfressar d’escorta per trobar-se amb ella abans que arribés a Figueres. Malgrat el caràcter impetuós del monarca, les dues primeres nits de casat no va compartir llit amb la seva esposa. Segons les memòries del duc de Saint-Simon, la primera nit va esperar la seva muller al llit conjugal, però aquesta no s’hi va presentar, deprimida perquè l’havien separat de les dames de la cort piamontesa i molesta perquè durant l’àpat nupcial només havien servit plats de cuina espanyola. O sigui, que va sotmetre Felip d’Anjou a “la continència més estricta”. La segona nit, la parella tampoc va coincidir, però en aquest cas per una rebequeria del rei. Malgrat aquest mal començament, els dos reis van intentar recuperar el temps perdut. Alguns dies després, la cambrera major de la reina explicava a Lluís XIV, l’avi del jove rei: “No s’aixecaria del llit si jo no descorregués el cortinatge” i va afegir: “Seria una espècie de sacrilegi que entrés qualsevol persona que no fos jo a la cambra reial quan ses majestats estan estirats al llit.”
El casament de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia a Figueres, segons un gravat del 1701
LA DEPRESSIÓ DEL REI...
A Felip d’Anjou li va costar adaptar-se a Espanya. Se sentia sol i era incapaç de comunicar-se amb bona part de la cort, ja que només parlava francès. De fet, moriria sense saber castellà. Ja fos per això o pel seu caràcter bipolar, la qüestió és que l’abril del 1701, mesos després de ser investit, va patir una crisi depressiva aguda, fins al punt que va arribar a afirmar que s’estimava més tornar a França perquè “no suportava Espanya”. De fet, el rei patia un trastorn bipolar, caracteritzat per un sentiment constant de tristesa, pèrdua d’interès per algunes activitats, timidesa, irritabilitat, dolor crònic i desordres en el son, un quadre que va empitjorar arran de la mort de Maria Lluïsa de Savoia.
I LA IRA DE LA REINA
La reina no només va demostrar el seu fort caràcter durant la nit de noces, sinó en moltes altres ocasions. Una d’aquestes va ser durant la guerra de Successió (1701-1714), en què Catalunya es va posicionar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. Malgrat l’acollida que havia trobat a Catalunya, poc després del Tractat d’Utrecht (l’abril del 1713), mentre l’exèrcit borbònic massacrava la ciutat de Barcelona, la reina va arribar a afirmar que “llançaria els seus fills des del balcó del palau reial abans de perdonar els catalans”. Com és prou sabut, va complir la seva paraula.
