Un amor a primera vista
Joan Carles I no només se n’ha anat al llit amb una varietat incomptable de dones, algunes de ben conegudes, al llarg de la seva vida, sinó que també ho ha fet, metafòricament si voleu, amb homes de reconegut prestigi. Aquest octubre, Felip VI pot celebrar els 40 anys del seu nomenament com a Guardiamarina Honoris Causa per part de l’armada argentina de Jorge Videla (1981), el resultat final d’una història d’amor tan meravellosa com poc explicada entre l’emèrit i el sanguinari dictador sud-americà. La relació entre els Borbons i la dictadura dels militars va sorgir com una fiblada just en el moment del cop d’estat del març del 1976. El primer govern europeu (teòricament democràtic) en reconèixer la junta militar va ser Espanya i el suport es va mantenir inalteradament. És més, quan la barbàrie dels assassinats, les tortures i els desapareguts va saltar als mitjans internacionals, Joan Carles i Sofia van decidir fer-li una visita oficial (1978) per exhibir el seu suport al règim, tot i l’oposició dels partits d’esquerra al Congrés espanyol.
Entre els desapareguts i assassinats també hi havia ciutadans espanyols, i alguns refugiats que van fugir de l’Argentina a Espanya també van ser perseguits davant la passivitat de la policia espanyola. Atesa la necessitat de Videla –sobretot en el primer any– de finançar el seu règim de terror, va enviar el seu ministre d’Economia, un altre militar, a Espanya a negociar amb Joan Carles I, que li va obrir les portes de tots els bancs. Emilio Botín (Santander) va admetre que faria tot el que estigués a les seves mans per donar suport al règim. Com en el futur faria Joan Carles amb els monarques de l’Orient Mitjà, la seva funció d’intermediari estava molt per sobre de qualsevol consideració que tingués a veure amb els drets humans. De fet, ni tan sols ho va dissimular. El 1978, Videla va ser guardonat amb la Gran Creu de l’Ordre del Mèrit Militar i el Collar de l’Ordre d’Isabel la Catòlica. Vint-i-tres militars argentins més van ser condecorats a Espanya en plena democràcia.
Joan Carles i Videla, al centre, en la visita del monarca espanyol a l’Argentina
El ministre
A banda del rei un altre i el mateix Adolfo Suárez un altre personatge clau en el suport econòmic d’Espanya –valorat en centenar de miliars de dòlars anuals– a la dictadura va ser el del ministre José Lladó, que va viatjar l’Argentina el 1976 per iniciar el procés de «cooperació». Amb els anys s’ha convertit en una de les grans fortunes d’Espanya.
Pinochet, l’amant que venia de Xile
Igual que amb l’Argentina Espanya també va ser el primer estat europeu que va reconèixer la dictadura de Pinochet a Xile el 1973. Joan Carles I i el seu «homòleg» sud-americà es van trobar a Espanya durant l’enterrament de Franco, del qual era, lògicament, amic personal. Pinochet també va assistir a la presa de possessió del nou monarca espanyol com a cap d’estat, on va ser aclamat sobretot pels militants de la Falange, que el veien com un heroi. En veure el Valle de los Caídos Pinochet va admetre que li agradaria tenir-ne un també al seu país que el recordés per a la seva posteritat. Joan Carles va acomiadar personalment un altre dels grans assassins de l’era moderna.
Condecoracions «made in Spain»
No només Jorge Videla, a Sud-amèrica, va ser condecorat pel rei Joan Carles amb honors que es mantenen. També va rebre el Collar de l’Ordre d’Isabel la Catòlica el dictador peruà Francisco Bermúdez, el d’Uruguai Gregorio Álvarez i el brasiler João Baptista Figueiredo. El collar es lliure a personalitats internacionals per «premiar aquells comportaments extraordinaris de caràcter civil». Ningú nega que les atrocitats que van cometre van ser «extraordinàries» si és que aquest és el motiu real del premi.