Deixeu-nos injuriar en pau
Si finalment el Tribunal Constitucional espanyol fes cas a la jurisprudència europea i al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg hauria d’eliminar un dels delictes més deliciosos del Codi Penal que “ens vam donar entre tots”, les penes per injúries a la corona que tants dies de glòria ens han donat. Hi ha un procés en marxa per alleugerir les penes a tots aquells que van pel món descrivint amb figures retòriques tan meravelloses com la hipèrbole, la comparació, la ironia o la metàfora, les activitats públiques o privades de la família reial. No cal dir que des d’aquí hem practicat aquest noble art, mai més ben dit, amb tota l’elegància de la qual hem estat capaços.
Compte!, ningú a Espanya parla de derogació de la llei. Fins aquí podíem arribar! Només es discuteix una reducció de les penes, tot i la sentència del Constitucional belga arran del cas Valtònyc. Concepción Espejel, per dir un dels noms que accediran al Constitucional espanyol, preferiria immolar-se al carrer Felip V de Madrid abans de votar contra un dels pilars fundacionals del seu règim, la pedra filosofal de la unitat d’Espanya des de temps immemorials, els Borbons d’abans, d’ara i sobretot dels que han de venir. Concepción, no et rendeixis!
Des d’aquesta secció defensem que cal mantenir com sigui el delicte i les penes més altes possibles. Animem jutges, polítics, fiscals, consells de poder, empresaris d’èxit i opinadors diversos a lluitar per l’honor dels reis en tots els camps de batalla que calguin, fins i tot els de Flandes, la pàtria que va veure néixer Carles V, monarca que es va autoproclamar, ja que parlàvem d’exageracions, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Si un raper o un poeta –i tot el que queda entremig– no pot injuriar legalment Felip VI es perdrà un gènere sencer ben nostrat que va des del famós “mori el Borbó” del segle XVIII fins al “Juan Carlos ladrón, al paredón”.
Felip VI, en una imatge que fa mal al Constitucional
La primera esmena
La Constitució dels EUA, la més mediàtica de totes, protegeix la llibertat d’expressió per sobre, gairebé, de qualsevol altra consideració. Això en la primera esmena. En la segona, hi ha el polèmic dret dels ciutadans a tenir armes i defensar el seu propi domicili. Ni un emperador pot accedir-hi sense permís del propietari. En cas contrari, pam.
Matrimonis fallits
Sobre la relació entre les famílies reials de Bèlgica i Espanya s’han escrit pràcticament enciclopèdies, sobretot arran del casament de Balduí amb Fabiola de Mora i Aragó. En principi, el monarca estava destinat a casar-se amb la infanta Pilar, germana de Joan Carles I, però va acabar escollint una de les seves millors amigues, com en una telenovel·la. El 1995 va córrer com la pólvora per les revistes del cor una operació d’estat per casar Felip, l’actual rei belga –en aquell moment, l’hereu al tron–, amb la infanta Cristina, germana del Felip espanyol, també hereu al tron. Però l’enllaç, que hauria estat el casament reial del segle, no va fructificar perquè Cristina no ho va veure clar. Va preferir Urdangarin. Tot un encert, com s’ha vist després.
El discurs d’Albert II
És ben conegut que l’actual monarca de Bèlgica va arribar al tron per l’abdicació del seu pare, Albert II, una operació semblant des de fora a la que va portar Felip VI a ser proclamat rei d’Espanya. Albert II, també envoltat d’alguns escàndols familiars, es va acabar acomiadant el 2013 amb un discurs que mirava d’integrar en el futur projecte del país tant els valons –monàrquics convençuts– com els flamencs, cada vegada més republicans per les diferents crisis polítiques dels anys anteriors entre els uns i els altres. El Felip belga, a diferència de l’espanyol, va amb peus de plom amb la qüestió nacional. S’hi juga el càrrec.