La llei sàlica
Des de l’edat mitjana, a Europa va quedar clar, a través d’un conjunt de lleis promulgades des de temps immemorials, que l’home tenia prioritat en les successions monàstiques. És allò que amb el temps es va conèixer com la llei sàlica, i que la monarquia borbònica espanyola va adaptar a la seva manera, provocant girs històrics formidables que van acabar, afortunadament diria, amb la impossibilitat que la filla gran de Joan Carles I, la infanta Helena de Borbó, accedís al tron malgrat ser l’hereva més gran de la família.
Aquesta és una situació encara no resolta en la teòricament moderníssima i exemplar Constitució espanyola. Ha hagut de ser la genètica fortuna qui ho ha resolt donant als reis dues filles del mateix sexe per evitar el drama d’haver d’afrontar un problema generat per un vell amic nostre, Felip V. La culpa, com sempre, la tenim els maleïts catalans, que ens fiquem allà on no ens demanen! Felip V va ser el primer Borbó que va promulgar la seva pròpia llei sàlica a Catalunya i a Espanya en plena guerra de Successió (1713), i coincidint amb el Tractat d’Utrecht. Catalunya encara no s’havia rendit, i Barcelona lluitava per no caure a les mans dels Borbons. Felip V no les tenia totes davant el suport del país a la causa de Carles d’Àustria i va fer els seus càlculs. En qualsevol moment, els nobles catalans podien proclamar un nou comte de Barcelona i allargar el conflicte. Es va adonar que les primeres candidates eren dues de les filles de l’emperador Josep I –germà de Carles–, les princeses Maria Josepa i Maria Amàlia. I va ser llavors quan va tenir la brillant idea de crear el seu propi reglament de successió, que donaria per sempre més prioritat als homes en la línia successòria.
Un segle més tard (1830), Ferran VII, un altre babau, va tenir un problema: no tenia fills mascles, només filles, i va decidir reformar la llei per afavorir Isabel II. El germà, Carles, lògicament, es va sentir estafat. I així van començar les guerres carlines. Aquest país no té remei.
La infanta Helena hauria pogut regnar, però ha quedat com a figura decorativa
Felip VI i l’autobús
Fa uns dies, Espanya va viure una escena per a la qual tal volta no estava preparada. Els reis Felip VI i Letícia van participar en la celebració dels 85 anys de l’empresa municipal de transports de Madrid pujant a un autobús de línia per fer una petita volta amb altres passatgers. La sorpresa, amb tot, va arribar després, quan Felip (53 anys) va confessar als mitjans de comunicació que l’esperaven a la porta que era el primer cop a la seva vida que pujava en un autobús de línia. Ràpidament, les xarxes es van omplir d’imatges del rei exercint d’insospitat nou líder de la classe obrera de Madrid.
El ‘referèndum’
Les grans enquestes que es fan a Espanya sobre tendències socials i polítiques encara no pregunten sobre la república, però GAD3 s’ha atrevit a fer una gran enquesta sobre la necessitat que Joan Carles I torni o no a Espanya. Si ho fa se suposa que serà per respondre davant la justícia. El 38% dels espanyols és favorable al retorn i un 34% demana, si us plau, que no ho faci i que es quedi per sempre més a Abu Dhabi. La resta, gairebé un quart dels enquestats, admet que tant se li’n fot si acaba venint o no. La Zarzuela vol que l’emèrit visiti Espanya abans que s’acabi l’any.