De Lausana a Puigcerdà
Durant la postguerra espanyola no només les milícies republicanes van lluitar a la seva manera contra la dictadura. Hi va haver un altre conflicte més soterrat que gairebé acaba amb un cop d’estat contra el mateix dictador, amb l’hereu a la corona, Joan, sempre ficat pel mig. L’exèrcit franquista era, de fet, un niu de monàrquics de la vella escola. La majoria s’havien posat al costat de la causa franquista amb uns ideals ben simples: matar rojos i separatistes i, de passada, restaurar la monarquia. El candidat al tron, l’infant Joan –que havia provat de lluitar al costat de les tropes franquistes–, i molts generals van veure que Franco no tenia cap intenció de cedir el poder. Per aquesta raó, va arribar el manifest de Lausana. Joan, aprofitant que les Potències de l’Eix estaven a punt de perdre la Segona Guerra Mundial (1945), va fer un crit d’auxili a la comunitat internacional demanant un canvi de règim a Espanya posant-se ell (només faltaria) com a voluntari per rellevar el dictador i començar un presumpte procés de transició amb un govern format, això sí, per alguns dels militars més coneguts de l’exèrcit franquista.
Franco, pas a pas, va anar apartant de les esferes de poder els sectors que més combregaven amb Joan i amb l’antic règim monàrquic. Va quedar, amb tot, alguna ovella negra. El cas més conegut es va resoldre precisament a Catalunya. Juan Bautista Sánchez González era el capità general de la regió. Era un dels noms que Joan tenia al cap per formar un govern de transició militar. De fet, figures del Movimiento van maniobrar per situar-lo com a president del govern. Franco, que era assassí però no ximple, havia estat informat de la jugada i li va quedar l’espina clavada de Sánchez González. De fet, desenganyem-nos, se la va acabar traient. El 30 gener del 1957, a l’Hotel del Prado de Puigcerdà, se’l va trobar mort al terra. Havia estat destituït de manera fulminant.
Joan de Borbó i Franco comparteixen una cosa: tots dos van morir al llit
De Madrid al món
L’historiador Paul Preston confirma que en una trobada amb els militars més monàrquics, després de la guerra, Franco els va arribar a dir que tots els països, fins i tot els Estats Units, aviat adoptarien els principis falangistes d’Espanya. Franco va rebre el suport públic de l’Església, l’exèrcit i la Falange contra els dissidents monàrquics.
‘Juan, rey’
En la seva llarga vida, Joan de Borbó gairebé no va poder exercir mai de monarca de manera oficial. Ara bé, en el document històricament més rellevant, en el citat manifest de Lausana –que li va acabar costant més d’un disgust i l’enemistat eterna amb Franco–, va signar com a “Juan, rey”. Fou inútil. Com a Joan, si algun dia hagués regnat, hauria estat Joan III. En passar el testimoni al seu fill, que també hauria pogut ser Joan III, es va decidir afegir-hi Carles i evitar confusions. Vam tenir (i encara tenim) Joan Carles I. Això sí, Joan es va quedar el comtat de Barcelona en propietat mentre va ser viu, amb el permís del fill, que va recuperar el títol i el poder simbòlic que suposava quan el pare va morir.
L’herència, una fortuna
De Joan de Borbó es va escriure molta literatura sobre la seva precària situació econòmica durant el seu exili a Portugal. Quan Joan Carles va conèixer l’herència, amb tot, es va endur una agradable sorpresa. El comte va deixar una fortuna de més de 1.000 milions de pessetes, que incloïa 730 milions de fons dipositats en comptes a l’estranger, sobretot a Suïssa. Tenia cases a Puerta del Hierro, oficines a Madrid, un palauet a Estoril i va poder portar una vida més que luxosa fins als seus últims dies. Hisenda va fer els ulls grossos, com ho està fent ara amb el fill.