‘Si non è vero, è ben trovato’
N o estem aquí, o sí (això va al gust del consumidor), per doblegar-nos a les teories de l’Institut Nova Història, tot i que recomano llegir molts dels seus articles, sovint més entretinguts que qualsevol sèrie de Netflix. A més s’escriuen en català, a diferència dels subtítols (inexistents) de la susdita plataforma. És interessant, això segur, que l’actual princesa d’Astúries, Elionor, també ho és de Girona (càrrec ben conegut) i, compte, també de Viana, una mena de succedani de l’antic regne de Navarra. Un dels grans referents dels negacionistes (perdó pel terme) de la història oficial sobre Cristòfor Colom neix precisament d’un dels primers prínceps de Viana, Carles, que en seria el seu pare segons la branca de la teoria que defensa que el navegant va ser mallorquí.
Colom, i aquí és on hi ha la cosa divertida (tant si era mallorquí com català o fins i tot genovès) hauria pogut aspirar a la corona del regne d’Espanya en la batalla per la successió després de la mort d’Isabel la Catòlica, quan Ferran va tornar a Barcelona amb la cua entre cames. L’almirall, que per a Bilbeny era Joan Colom Bertran, ambaixador al servei de la Generalitat de Catalunya –ara hauria durat poc– suposadament tenia línia successòria directa amb el rei Joan II, aspirant a la corona per part de la casa dels Trastàmara.
Resumint: Carles, el príncep de Viana, tenia una amant en cada port, i una d’elles hauria estat Margarida Colom a les Illes. D’aquesta relació hauria nascut el Cristòfor mallorquí, de sang reial. Però en la teoria més catalana, la casa Colom hauria tingut prou poder per plantar cara sobretot a Isabel i als seus partidaris. Aquesta resolgué la situació prometent càrrecs, terres i riqueses a tota la família a l’altre costat de l’Atlàntic si l’expedició que va salpar de Pals, o de Palos, tenia èxit. Colom és considerat per alguns no un almirall, sinó l’almirall dels almiralls, el virrei dels virreis i un català de cap a peus.
Colom i els reis catòlics, en un retrat de l’època
No servim ni per a això
Els germans Pinzón, que van viatjar amb Colom a Amèrica, haurien estat també catalans, cosa que ja em preocupa més, perquè si realment tota l’operació es va organitzar des de Catalunya, ja sabem des d’on va començar també el saqueig i l’evangelització. Ara bé, a ningú se li va acudir imposar el català? Tots eren catalans i al final tothom va parlar castellà...
1492, un any que no oblidarem
Mentre Colom (català, mallorquí, genovès o cartaginès) descobria les seves Índies, a les escales de la plaça del Rei de Barcelona va tenir lloc l’intent d’assassinat de Ferran el Catòlic, una conseqüència de la guerra entre el rei i els remences, una guerra en què els Colom també van jugar el seu paper. Tot i que els pagesos i la monarquia van arribar a una mena d’acord en la coneguda sentència arbitral de Guadalupe, hi va haver remences que van quedar emprenyats. Un d’ells va ser Joan de Canyamars, que va aconseguir treure una espasa de sota la capa i es va abraonar, que diria aquell, sobre el rei, tot i que va fallar per poc. Llàstima!, van pensar molts.
Isabel d’Aragó, al Louvre
Entre les tesis que defensen els nostres amics de l’INH n’hi ha una que m’afecta directament. Mentre llegiu aquestes línies, probablement estaré passejant per les interminables cambres del Louvre de París. Un pont com aquest no es pot desaprofitar per qualsevol altra cosa que no sigui per fugir d’Espanya i la seva Constitució. Quan m’acosti a La Gioconda, me la miraré d’una altra manera. Ja no és una desconeguda, segons ells. Ara és Isabel d’Aragó, amb nom i cognoms, i va ser pintada amb les muntanyes de Montserrat de fons i amb l’escut de la casa reial catalana! Leonardo da Vinci també era de la nostra terra. L’imperi universal català, que en diuen.