Quan els Bécquer afilaven la ploma
Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà, Valeriano, un il·lustrador dels que fan època, haurien estat uns fitxatges excepcionals per a aquesta secció que lidero pràcticament com a únic component. De fet, El Jueves, en els seus millors temps, hauria pagat el que fos per tenir-los en la seva esbojarrada redacció. Durant el regnat d’Isabel II, la reina dels Borbons més promíscua i sexualment desenfrenada del segle XIX, es van atrevir a escriure i dibuixar Los Borbones en pelota –no confondre amb el més recent Els Borbons en pilotes–, un llibre amb il·lustracions que no ens equivocaríem a qualificar en alguns casos com a pornogràfiques, en què Isabel, i tota la cort, apareix caricaturitzada en tota mena de posicions sexuals en vinyetes que durant decennis van ser censurades per incloure qualificacions com “el rey consorte, primer pajillero de la corte”.
Isabel II queda retratada en orgies d’allò més diverses amb la participació activa de membres del clero. Al marit, Francesc d’Assís de Borbó, se’l dibuixa com a homosexual, que és com el veia la majoria de la població. L’obra ha acabat sobrevivint a la biblioteca de l’Institut Cervantes de Nova York, ben lluny del rebesnet d’Isabel II, l’actual monarca espanyol, que també va ser dibuixat en una postura ben explícita en una revista que va segrestar el jutge Del Olmo.
Els germans Bécquer van signar l’obra amb el pseudònim de SEM, i els retrats, que van des d’escenes satíriques fins a la zoofília més crua, retraten la vida sexual dels monarques entre el 1868 i el 1869. Algun estudiós de la literatura espanyola s’ha posat les mans al cap en veure què era capaç de fer un poeta com Bécquer amb les seves rimes, i ha considerat que el document havia de ser obra d’algun agitador republicà, com si tots els romàntics de l’època s’haguessin de doblegar al poder establert.
Una de les vinyetes de Valeriano Bécquer sobre Francesc d’Assís de Borbó i Isabel II
El president calent
Luis González Bravo, president durant el mandat d’Isabel II, és un altre dels honorables que surt despullat literalment al manual. Se’l veu amb una monja franciscana prou coneguda mentre és reclamat pel rei en escenes poc subtils. Cap polític ni conegut membre de la cort s’escapa d’unes vinyetes no aptes per a ànimes sensibles.
L’Espanya sense rei de Galdós
Altres genis de la literatura espanyola no van tenir pietat amb els Borbons, a diferència de tot un Nobel com Mario Vargas Llosa o del més discret Javier Cercas. Ho explicava Jesús Ruiz a El País. En temps encara d’Isabel II, com els que va viure Bécquer, un altre gegant com Benito Pérez Galdós va escriure a España sin rey: “Els Borbons no tenen dues fases, com creuen els historiadors superficials. Aquí i allà és sempre el mateix, un poder arbitrari que uneix el tron i l’altar per oprimir aquest poble infeliç i mantenir-lo en la pobresa i la ignorància.” Galdós es va arribar a entrevistar amb la reina quan estava a l’exili, però ni això va fer que millorés l’opinió que en tenia.
Ortega y Gasset contra Alfons XIII
Un altre dels grans filòsofs i assagistes espanyols, José Ortega y Gasset, va posar el peu al coll a Alfons XIII amb un article incendiari per als monàrquics il·lustrats publicat a El Sol el 1930, en què comparava clarament el règim monàrquic amb una dictadura qualsevol, sobretot per la decisió de posar Dámaso Berenguer, de família alacantina, com a president del govern espanyol, fet que molts consideren el preludi de la unió i la victòria final de les forces republicanes. El text acaba amb una proclama que molts compartim: “Delenda est monarchia”, que prové de la locució llatina Delenda est Carthago (‘Cartago ha de ser destruïda’), atribuïda al militar romà Cató el Vell.