Porten coses a (tota) la gent
Els Reis d’Orient, diu la cançó, porten coses a tota la gent. Jo no diria tant. De fet, a la Bíblia van portar regals només a una persona, un jueu conegut més endavant com a Jesús i altres noms que no venen al cas. Han passat dos mil anys i ses majestats de la península Aràbiga encara són entre nosaltres. Han canviat, això sí, probablement les races, la saviesa i els objectius. Ja no cal fer contents els més petits ni comprar botifarres o gots de vi. Els signes dels temps.
Si una bíblia d’aquí a dos mil anys escriu sobre els poderosos monarques del desert que porten felicitat a moltes llars, hi ha alguns favorits. El primer, Salman de l’Aràbia Saudita. Més enllà de torturar els dissidents i, quan cal, fer-los desaparèixer, la seva família és la que va deixar sota l’arbre de La Zarzuela 100 milions d’euros. Ningú ha sabut ben bé per què, però no es pregunten aquestes coses a ses majestats.
L’altre candidat a la posteritat és Khalifa bin Zayed, l’emir i monarca d’Abu Dhabi. Té una fortuna de 18.000 milions de dòlars, però no la vol tota per a ell. Casualitats de la vida o no, també ha regalat de tot i més al seu nen preferit, tot i que té 83 anys. L’emèrit espanyol s’ha allotjat durant mesos a l’Emirates Palace i el 2011, en una de les visites al país per assistir al Gran Premi de Fórmula 1, va rebre dos models Ferrari de luxe. Pel que diuen, tracta totes les cases reials amb la mateixa moneda, una pluja daurada (amb perdó) d’obsequis de tota mena. Quina mania que tenen els reis de fer-se regals entre ells mentre els nens de tot el món estan el 5 de gener en mans sovint d’una classe obrera més esquilada que una ovella rentada.
El tercer rei és Tamim bin Hamad al-Thani, l’emir de Qatar. A Catalunya algú podria dir que, en comptes de regalar, va robar Messi. Però els nens de París estan més contents que un gínjol.
El príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohamed bin Salman, amb el rei emèrit espanyol
Els patges
Els reis no poden voltar el món en una o mil i una nits. D’això ja se n’encarreguen els seus ajudants, que curiosament solen viure lluny de casa, com el famós Nasser al-Khelaïfi, president del PSG, l’home que inverteix milions i milions de dòlars en tota mena de negocis. Alguns diuen que ho fa per generositat, però les borses no diuen el mateix.
Cap de les forces desarmades
Felip VI, a banda d’exercir les funcions de rei d’Espanya, passa per ser també el cap de les forces armades i de tant en tant exhibeix els galons. Aquesta setmana ho ha fet, per exemple, en un d’aquests actes tan rancis que agraden a Madrid, la Pasqua Militar, en què se celebra un dels pocs èxits militars que es recorden d’Espanya, la victòria contra els britànics a Menorca el 1782. Ara bé, va caldre la col·laboració de França, si no allò hauria acabat com Cuba o pitjor. En general, l’exèrcit espanyol i per tant el seu cap ja no pinten res en el panorama occidental. Els soldats inflen el pit quan apaguen un incendi o lluiten contra un volcà. Fins aquí han arribat.
Un aniversari en solitari
Joan Carles I va fer 84 anys el dia 3 i ho va celebrar encara en el seu propi “exili”, ja que no s’atreveix a tornar sense el permís del seu fill i del govern. Ha transcendit que està fins al capdamunt que ningú li faci cas i que el títol honorífic d’emèrit només serveixi perquè els plebeus en facin befa. A la seva festa sorpresa als Emirats, no s’hi van presentar ni tan sols les infantes Elena i Cristina, havien d’agafar un avió el mateix dia però el viatge va ser cancel·lat per motius desconeguts. Pobre home.
