Un rei per a Mussolini
En una de les escenes de Novecento es veu alguns dels protagonistes celebrant la victòria dels republicans en el referèndum del 1946, en què s’havia convocat els italians a decidir sobre el seu futur règim després de la Segona Guerra Mundial. Van arribar a la consulta escarmentats pel desastre bèl·lic.
Just aquest any se celebra el centenari de l’arribada de Mussolini al poder amb la marxa sobre Roma. Va instaurar el seu propi règim feixista i, posteriorment, va crear la Triple Aliança amb Hitler i els japonesos. Víctor Manuel III va decidir que seria un feixista més convençut que tal volta això el portaria ves a saber a quina posteritat. En realitat, va cavar la tomba de la seva dinastia posant-se al servei del dictador, tolerant, per exemple, els bombardejos sobre Catalunya durant la Guerra Civil i, finalment, abraçant una causa que va enviar milions de persones a l’infern.
El rei –que va ser declarat emperador–, temia, de fet, no només per la seva vida, sinó perdre el càrrec o que la seva dinastia fos descavalcada per un descendent directe d’un rei espanyol –quina plaga!–. Amadeu de Savoia era net d’Amadeu I, el monarca que el general Prim va portar a Madrid en una de les múltiples crisis de la institució. També era descendent de l’unificador d’Itàlia, i la seva aspiració era que Víctor Manuel III s’oposés a Mussolini per accedir ell personament al tron quan aquest fos destituït.
Després de la guerra, l’emperador va abdicar en favor d’Humbert II, que només va ser rei trenta-tres dies abans del referèndum. Quina enveja! En la campanya no el va ajudar la reunió que va tenir amb Hitler abans de la guerra. Les esquerres es van unir a tot el país i van tombar –no com en altres llocs– el règim monàrquic. Humbert va acabar a l’exili i va donar personalment per extingida la dinastia dels Savoia.
La comparació de la solució italiana amb el manteniment d’una monarquia medieval a Espanya fa feredat. Allà, amb tot, el rei no tenia una missió tan sagrada com els Borbons d’aquí: mantenir la unitat nacional al preu que fos.
Mussolini, Hitler i Víctor Manuel III, en una desfilada militar
L’hereu
Els monàrquics italians es van quedar a l’estiu sense un dels homes a qui consideraven el legítim hereu de la corona italiana: Amadeu de Savoia-Aosta. El fill que ha de reprendre aquesta missió és Aimone, que s’ha autoanomenat duc d’Aosta i nou pretendent al tron, tot i les paraules d’Humbert II donant per enterrada la corona italiana
Una porta es tanca, una altra s’obre
La infanta Cristina no perdrà bous i esquelles en la separació amb Iñaki Urdangarin. De fet, diuen els experts en l’entorn de La Zarzuela, hi pot sortir guanyant. Felip VI va tallar qualsevol relació amb la seva germana fa exactament dos anys, però si Urdangarin desapareix de l’equació hi haurà canvis. Com en tantes altres famílies, els reis no podien ni veure (en tots els sentis) el seu cunyat, i gràcies a la seva aventura vitoriana se’l podran treure de sobre. No és estrany que, de tota la família, fos Joan Carles I qui tingués més bona relació amb l’exduc de Palma. Fets un per l’altre. L’emèrit, això sí, encara es deu preguntar per què una infidelitat ha de comportar separació.
Sánchez, al rescat?
Pedro Sánchez ha visitat els Emirats Àrabs Units, però no ens consta que hagi anat a pagar un rescat per Joan Carles I. Això sí, s’ha trobat amb Mohammed bin Zayed al-Nahyan, l’home que li dona refugi a Abu Dhabi. El príncep hereu ha volgut que la reunió fos a porta tancada, i totes les fonts oficials han remarcat que el president espanyol només s’hi va trobar per parlar d’economia. Durant els divuit mesos que fa que l’emèrit és als Emirats, els mitjans locals no n’han publicat ni una línia. És una mena de secret d’estat. Com si s’estigués acollint un sàtrapa qualsevol. I si ho fos?