D’Espanya només n’hi ha una?
Ala vida es pot ser rei i fins i tot emperador però hi hagué un temps en què un monarca no era complet del tot si el papa de torn no li posava la vara al damunt per oferir-li un títol que estava per sobre del bé i el mal. Quan un governant podia considerar-se oficialment “rei catòlic” que s’apartessin els altres. No tots hi tenien dret, és clar. Alguns reis d’Aragó i comtes de Barcelona s’ho van guanyar a pols. El cas més conegut és el de Ferran el Catòlic. Va fer mèrits. La conquesta de Granada, l’últim feu de l’Islam; l’expulsió dels jueus; la croada contra l’imperi turc i l’alliberament dels territoris del Vaticà a Nàpols, per citar-ne només alguns. L’altre gran catòlic nostrat fou Pere, el pare de Jaume el Conqueridor.
A partir de Ferran II el títol va tenir també un gran component polític per la unió de les dues corones, la castellana i l’aragonesa, amb el casament amb Isabel. Ferran i Isabel van rebre el títol de rei i reina “de les Espanyes” per deixar clar que es tractava d’un nou regne compost per diversos estats, com podria ser l’actual monarquia britànica.
Més endavant, Carles I va decidir que ell era el legítim hereu dels emperadors romans i va assumir el títol d’emperador del sacre imperi. Amb Felip II, reaparegueren els reis catòlics i els seus successors van seguir utilitzant el títol, però tenien una raó de pes per fer-ho. Jurídicament no existia un regne d’Espanya i els monarques, gràcies al reconeixement papal del Vaticà, evitaven ferir les identitats nacionals dels súbdits dels diferents estats.
Quan els reis van acabar fixant la seva residència permanent a Castella i sobretot a partir de l’arribada al poder de l’amic Felip V, la denominació de monarquia catòlica va ser progressivament substituïda per un nou nom que va ver fortuna sotmetent les nacions més febles: monarquia d’Espanya. I aquí estem.
Desembarcament a València de Ferran el Catòlic, famós quadre de Josep Ribelles
«Viejo catalanote»
Amb aquest «insult» fou expulsat Ferran de la cort de Castella. En morir Isabel (1504) la noblesa castellana es va unir per evitar que fos el regent. Tots eren partidaris de Felip el Bell, casat amb una de les seves filles. Va acabar regnant menys d’un any. Oficialment se’l considera el primer monarca de la casa dels Àustries i per tant iniciador de la dinastia.
A Madrid, qui té un fiscal té un amic
El fiscal anticorrupció (sic) Alejandro Luzón és a punt d’arxivar les diligències i qualsevol investigació sobre els comptes vinculats a Joan Carles I en el paradís d ela illa de Jersey. Luzón i el seu equip de fiscals tenien informació sobre un compte d’uns 10 milions d’euros a nom de l’emèrit. L’informe admet que el pare de la’actual rei hauria estat beneficiari del compte però que això hauria passat quan encara gaudia d’inviolabilitat (abans del 2014) i que això impedeix trobar responsabilitats penals. Es dona per fet també que s’arxivarà la causa dels 80 milions que va rebre per les «gestions» que va fer per l’AVE de la Meca.
Perill, l’òmicron topa amb els Borbons
Mentre llegiu aquestes línies Felip VI està confinat a la Zarzuela després d’haver donat postiu per coronavirus, que finalment ha fet honor al seu nom. La broma fàcil és dir que deixarà de treballar però un virus dins d’un borbó és com deu jugant a daus. Quina mutació pot sorgir en un ADN que és el resultat d’una dinastia forjada en el sexe entre familiars des de temps immemorials? Preguem perquè el temut apocalipsi zombi no comenci precisament a la cambra reial.