Sospitosos habituals
Fa pocs dies es va publicar un extens reportatge a El Punt Avui sobre El Padrí en motiu del 50è aniversari del film de Coppola. La màfia italiana instal·lada a Nova York o Chicago no funcionava de manera tan diferent (encara) com la que opera als centres del poder polític de Madrid. Joan Carles I ha repartit el mateix joc que Vito Corleone. Fins i tot alguns dels seus fills més idealistes, com li va passar a Michael Corleone, ha acabat sent còmplice necessari d’un sistema en què Joan Carles I (Don Vito) s’ha enriquit fins a límits que desconeixem amb el suport de totes les famílies de poder espanyoles, des de l’extrema esquerra de Carrillo, que va acceptar el poder reial a canvi de tenir el seu percentatge de poder, fins a l’extrema dreta de Fraga, que sobretot no volia cap enrenou per continuar venent la seva mercaderia al millor preu.
Tots els personatges de la trilogia els hem tingut els últims quaranta anys en la política espanyola, i fins i tot algú ha mort en estranyes circumstàncies pel camí. Sonny Corleone, Tom Hagen, Fredo Corleone, Clemenza i Tessio ens evoquen el crim organitzat, però que hi hagi més o menys morts sobre la taula no vol dir que una banda organitzada no funcioni amb els mateixos objectius si finalment controla la justícia, la policia, l’exèrcit i la política com a armes per destruir els pocs enemics que es va trobant pel camí.
El 9 d’abril del 1977, data de la legalització del PCE, és l’escena inaugural de Coppola. Quan en ple casament el pastisser visita Don Vito per demanar-li ajut desesperadament i aquest li diu que se’n vagi tranquil. Carrillo, el pastisser dels Borbons, se’n va tranquil, però sap que sempre haurà d’estar al servei de qui mana. Els altres (tots o gairebé tots) ja treballaven sense descans per la família, inclosos els catalans del peix al cove.
Joan Carles I, amb membres destacats dels seus còmplices necessaris
De Felipe a Felipe
Felipe González, un dels braços executors dels Borbons, ara es fa l’escandalitzat per l’exili del capo de la família. Una vegada tothom n’ha tret el màxim benefici del cop constitucional i de la sagrada inviolabilitat monàrquica, arriben els gestos. Però aquí no hi ha hagut cap Eliot Ness que hagi buscat les pessigolles on fa més mal, a les carteres de la màfia.
“No m’emprenyeu”
Joan Cares I ha deixat clar per carta al seu fill, com si no ho pogués fer amb un missatge de WhatsApp, que no té la intenció de tornar a Espanya perquè a Abu Dhabi ha trobat la tranquil·litat que buscava. Aquest desterrament ja ha passat a ser voluntari, doncs, però ningú és capaç de xifrar quin cost té per a les arques públiques. Segons el govern espanyol, les despeses de tota la seva assistència les paga l’ens conegut com a Patrimonio Nacional. La broma surt directament. És realment l’emèrit un quadre d’El Prado? Entre les necessitats ben conegudes tenim la de relacionar-se sovint amb humans de l’altre sexe. Això també ho paga el govern espanyol o ja té un harem a la seva disposició?
“Fill de...”
Recentment hem conegut la sentència del jutge José Manuel Fernández Prieto contra Albert Baiges per injúries a Felip VI amb un missatge a Twitter en el marc de la campanya #CoronaCiao de fa dos anys. El jutge assegura que l’expressió “fill de puta” contra Felip VI és clarament injuriosa. Segur? Potser es tractava, i així ho hauria defensat jo, d’una descripció, cruenta si es vol, però descripció, al cap i a la fi. És conegut per tothom quines són les raons per les quals la mare de Felip va procrear els seus fills i una és, malauradament, els interessos econòmics de la seva pròpia família. U més u igual a dos.