Al servei de sa majestat...
Tal dia com avui és obligació d’aquest cronista, i ja se’m perdonarà, desmuntar malauradament la nostra diada alternativa, l’única que suposadament va acabar, i això ja fa mala espina, amb un gran triomf nacional: Sant Jordi matant el drac. Fa mil anys, o ves a saber, quan érem una monarquia tan florent com la de Qatar, a Montblanc hi vivia un rei –ves a saber quin– i una princesa. Un cavaller virginal, que per això el devien fer sant, s’hi va presentar per matar el drac, i de la sang en va néixer una rosa que va regalar a la princesa. Se non è vero, è ben trovato.
En els segles XI i XII molts veien Sant Jordi amb la seva armadura llampant apareixent al costat dels reis d’Aragó durant les seves primeres conquestes. No hi havia Netflix ni els llibres que avui fullejarem. Contar aquestes històries per episodis era la gran sèrie del moment. Es va presentar els dies de la conquesta de Mallorca i de València per multiplicar la força de les tropes catalanes, i Pere el Catòlic directament va fundar l’orde de Sant Jordi.
Però Jordi, com el rei Artur dels anglesos, era poca cosa més que un soldat romà nascut a Judea cap al 275 al qual van posar Georgius de nom, que venia del Georgios grec que vol dir una cosa tan poc èpica, sagrada i reial com ‘pagès’. De les poques coses que se’n saben és que era un seguidor del cristianisme, o sigui problemes, perquè aquesta encara no era la religió oficial de l’imperi.
En l’episodi final va ser torturat sense pietat. De fet, va ressuscitar tres vegades, fins que li van tallar el cap i... final de la història. Però malgrat que aquest probablement és l’origen del Sant Jordi cristià, el que s’explica en la Llegenda àuria sobre el personatge està també basat en mites més antics de civilitzacions que arriben fins als cinc mil anys abans de crist, com els sumeris. Sense ganes d’entorpir la celebració a ningú, no hi ha un pam de veritat.
Sant Jordi, matant el drac a Montblanc
La globalització
Aquest fenomen va arribar molt abans del que pensem. El nostre Sant Jordi va matar el drac a Montblanc, però històries com aquestes es repeteixen sobretot a Anglaterra, Portugal i en altres països i ciutats com Alcoi, Gènova, Venècia i Nàpols. A Suècia simbolitza la lluita contra algun ocupant estranger. Potser l’hauran de treure contra Putin ben aviat.
‘El padrí’ IV
Sempre vaig veure Rubalcaba com un Tom Hagen qualsevol. No era de la família, però si calia portar un cap de cavall al llit de qualsevol dissident republicà del seu partit, doncs ho feia i avall. Per això, mentre els Borbons s’han anat extingint arreu del món, a Espanya encara governen el seu propi destí, i per molts anys que ho faran. O en fa tota la pinta. L’escena de Joan Carles I amb els seus nets a Abu Dhabi confirmant que la dinastia està en plena forma, diguin el que diguin, és la postal perfecta d’un pater familias que va forjar el seu poder en una dictadura i el va certificar gràcies a la corrupció. Els espanyols tenen Borbons per a segles, a aquest pas.
El whatsapp de Piqué
Com qualsevol empresari que vulgui fer negocis a l’Aràbia Saudita, el príncep de Catalunya, Gerard Piqué, va contactar amb l’ambaixador espanyol in pectore a l’Orient Mitjà. Calia organitzar una supercopa i cobrar comissions, i l’expert número 1 del món en aquests temes ja sabem qui és. Van quedar que es veurien a Abu Dhabi, durant un torneig de tennis, però els respectius entorns particulars van desaconsellar la trobada. El més esperpèntic de tot plegat és que uns anys després l’emèrit hagi intentat negar qualsevol relació amb Piqué amb un missatge a Susanna Griso.