La monarquia

Al servei de sa majestat...

Tal dia com avui és obli­gació d’aquest cro­nista, i ja se’m per­do­narà, des­mun­tar malau­ra­da­ment la nos­tra diada alter­na­tiva, l’única que supo­sa­da­ment va aca­bar, i això ja fa mala espina, amb un gran tri­omf naci­o­nal: Sant Jordi matant el drac. Fa mil anys, o ves a saber, quan érem una monar­quia tan flo­rent com la de Qatar, a Mont­blanc hi vivia un rei –ves a saber quin– i una prin­cesa. Un cava­ller vir­gi­nal, que per això el devien fer sant, s’hi va pre­sen­tar per matar el drac, i de la sang en va néixer una rosa que va rega­lar a la prin­cesa. Se non è vero, è ben tro­vato.

En els segles XI i XII molts veien Sant Jordi amb la seva arma­dura llam­pant apa­rei­xent al cos­tat dels reis d’Aragó durant les seves pri­me­res con­ques­tes. No hi havia Net­flix ni els lli­bres que avui fulle­ja­rem. Con­tar aques­tes històries per epi­so­dis era la gran sèrie del moment. Es va pre­sen­tar els dies de la con­questa de Mallorca i de València per mul­ti­pli­car la força de les tro­pes cata­la­nes, i Pere el Catòlic direc­ta­ment va fun­dar l’orde de Sant Jordi.

Però Jordi, com el rei Artur dels angle­sos, era poca cosa més que un sol­dat romà nas­cut a Judea cap al 275 al qual van posar Geor­gius de nom, que venia del Geor­gios grec que vol dir una cosa tan poc èpica, sagrada i reial com ‘pagès’. De les poques coses que se’n saben és que era un segui­dor del cris­ti­a­nisme, o sigui pro­ble­mes, perquè aquesta encara no era la religió ofi­cial de l’imperi.

En l’epi­sodi final va ser tor­tu­rat sense pie­tat. De fet, va res­sus­ci­tar tres vega­des, fins que li van tallar el cap i... final de la història. Però mal­grat que aquest pro­ba­ble­ment és l’ori­gen del Sant Jordi cristià, el que s’explica en la Lle­genda àuria sobre el per­so­natge està també basat en mites més antics de civi­lit­za­ci­ons que arri­ben fins als cinc mil anys abans de crist, com els sume­ris. Sense ganes d’entor­pir la cele­bració a ningú, no hi ha un pam de veri­tat.

Sant Jordi, matant el drac a Mont­blanc

La globalització

Aquest fenomen va arribar molt abans del que pensem. El nostre Sant Jordi va matar el drac a Montblanc, però històries com aquestes es repeteixen sobretot a Anglaterra, Portugal i en altres països i ciutats com Alcoi, Gènova, Venècia i Nàpols. A Suècia simbolitza la lluita contra algun ocupant estranger. Potser l’hauran de treure contra Putin ben aviat.

‘El padrí’ IV

Sempre vaig veure Rubalcaba com un Tom Hagen qualsevol. No era de la família, però si calia portar un cap de cavall al llit de qualsevol dissident republicà del seu partit, doncs ho feia i avall. Per això, mentre els Borbons s’han anat extingint arreu del món, a Espanya encara governen el seu propi destí, i per molts anys que ho faran. O en fa tota la pinta. L’escena de Joan Carles I amb els seus nets a Abu Dhabi confirmant que la dinastia està en plena forma, diguin el que diguin, és la postal perfecta d’un pater familias que va forjar el seu poder en una dictadura i el va certificar gràcies a la corrupció. Els espanyols tenen Borbons per a segles, a aquest pas.

El whatsapp de Piqué

Com qualsevol empresari que vulgui fer negocis a l’Aràbia Saudita, el príncep de Catalunya, Gerard Piqué, va contactar amb l’ambaixador espanyol in pectore a l’Orient Mitjà. Calia organitzar una supercopa i cobrar comissions, i l’expert número 1 del món en aquests temes ja sabem qui és. Van quedar que es veurien a Abu Dhabi, durant un torneig de tennis, però els respectius entorns particulars van desaconsellar la trobada. El més esperpèntic de tot plegat és que uns anys després l’emèrit hagi intentat negar qualsevol relació amb Piqué amb un missatge a Susanna Griso.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.