Girona té reis, però no té prínceps
El nou centre de l’univers ja no és Perpinyà ni la seva estació de tren. Amb un tsunami esportiu mai vist abans, l’eix s’ha desplaçat al sud, cap a Girona, ciutat de delfins, ducs i prínceps des de temps immemorials. El rei Borbó no s’atreveix a posar-hi els peus tot i col·locar-hi el 2009 una bona pica, la Fundació Príncep de Girona (ara Princesa), amb el beneplàcit institucional i burgès de la societat més conservadora de la ciutat i de tota la demarcació.
Resulta, però, que ara el nou regne de Girona sí que té monarques, una mena de bicefàlia compartida entre Stuani i Marc Gasol, que des de diumenge són més intocables que la torre de Carlemany. Qualsevol intent de tombar aquest nou règim toparà contra les hordes que durant el cap de setmana i dilluns van ocupar els carrers de la ciutat.
Oficialment, per al regne d’Espanya l’actual propietària del maleït títol de príncep (ara princesa) de Girona és Elionor de Borbó i Ortiz, ara col·locada en una luxosa residència d’estudiants al País de Gal·les. El títol es va restablir amb un reial decret del gener del 1977 sota la monarquia preconstitucional de Joan Carles I, restituïda pel franquisme. Es considerava que a l’hereu príncep d’Astúries li tocaven altres honors a Catalunya, com els títols de Girona, Montblanc, Cervera i Balaguer, una operació ben orquestrada des de Madrid.
L’operació de la Casa del Rei no va ser del tot reeixida. Des de Madrid es va preparar una cerimònia d’entronització de Felip per al dia que havia de venir a recollir el títol, que s’hauria hagut de celebrar a la catedral i culminat amb el Borbó baixant per l’escalinata barroca amb una multitud tirant-li roses i clavells. L’alcalde, Joaquim Nadal, va arrufar el nas davant la idea. Finalment, va visitar l’ajuntament enmig de grans protestes i se’n va anar amb una gran frustració. No seria l’última.
Gasol i Stuani, en l’entronització de dilluns passat a l’ajuntament de Girona
Ignasi de Ribot
La feble connexió i empatia de la monarquia amb Girona s’explica pel fet que el títol era ignorat per la població fins fa poques dècades, tot i tenir cinc segles d’antigor. La recuperació va arrencar per iniciativa de l’últim alcalde franquista, Ignasi de Ribot, que va aprofitar un reial decret ambigu per reivindicar una institució d’origen medieval.
Joan, el primer hereu ‘gironí’
El primer honor nobiliari relacionat amb Girona atorgat a un primogènit de la reialesa va ser instituït per Pere el Cerimoniós, per reconèixer el seu fill Joan com a hereu al tron catalanoaragonès, per al qual va fundar el títol de duc de Girona (1351). Per influència francesa, on l’hereu rebia la dignitat de delfí, durant el segle XIV els primogènits catalans van utilitzar la denominació de delfí. Va ser amb l’entronització de la dinastia dels Trastàmara quan es va instituir el títol de príncep de Girona per a l’hereu de la corona (1414), que es va mantenir durant la monarquia hispànica, amb la casa d’Àustria. Amb la invasió borbònica del 1714 es va imposar el títol de príncep d’Astúries.
Un ajuntament en rebel·lia
La Fundació Príncep de Girona, instituïda el 2009, abans del procés independentista, es va presentar a l’Ajuntament com un model per a la promoció del talent. Ben aviat, amb tot, es va veure que la cosa anava, sobretot, de promoure la imatge dels Borbons. L’ajuntament socialista va cedir l’auditori per als premis, però a partir del 2017, i arran de l’incendiari discurs de Felip VI el 3 d’octubre, la seva presència i la de la seva filla han estat vetades en aquesta instal·lació d’utilitat pública.