LA PROMESA REIAL
A les seves memòries, el polític Francesc Cambó dona compte d’una entrevista que va mantenir amb Alfons XIII. La trobada es va produir el 15 de novembre del 1918, en un moment extremadament complex per a la monarquia. Segons recorda, Alfons XIII estava preocupat per “la situació d’Espanya i els perills que podia córrer la seva corona i la seva dinastia [...]. El rei temia que un esclat revolucionari es produís a qualsevol moment”. L’exemple de les grans monarquies europees no resultava gens tranquil·litzador. En pocs mesos havien caigut el tsar de Rússia i els emperadors d’Alemanya i Àustria. El rei, doncs, estava neguitós, especialment per la situació social que es vivia al nostre país, que equiparava a la de Rússia: “Jo temo que vingui un esclat revolucionari a Catalunya; que els obrers s’ajuntin als soldats i es creï a la capital catalana una situació anàrquica, pròleg de l’anarquia a tot Espanya.”
Per evitar aquesta revolució, Alfons XIII va plantejar a Cambó una proposta sorprenent: “No veig més manera de salvar la situació tan difícil que satisfer d’un cop les aspiracions de Catalunya, perquè els catalans deixin de sentir-se en aquest moment revolucionaris i relliguin la seva adhesió a la monarquia [...]. Cal que hom doni l’autonomia a Catalunya immediatament.” Alfons XIII fins i tot va menar pressa a Cambó: “Cal que vostè vagi a Barcelona de seguida per provocar un moviment que distregui les masses de tot propòsit revolucionari.”
Si fem cas a la versió de Cambó, l’única de què disposem, aquest ja tenia presa la decisió d’impulsar la campanya a favor de l’autonomia abans de la visita reial. Les forces catalanistes tenien la convicció que, amb la victòria aliada en la Gran Guerra i els 14 punts de Woodrow Wilson, era “arribada l’hora de Catalunya”. Com és prou sabut, a l’hora de la veritat el rei es va desentendre d’aquella “proposta”, sobretot quan la pressió popular, en forma de boicots i manifestacions, s’hi va pronunciar en contra. I l’autonomia no arribaria fins a la caiguda del monarca.
Alfons XIII i Francesc Cambó, durant la jura de ministres del 1918
L’ensabonada d’Alfons XIII
Un dels biògrafs de Cambó, Jesús Pabón, ens ofereix una versió diferent de l’entrevista entre el polític i el monarca. Segons aquest, Alfons XIII hauria assegurat: “L’autonomia catalana ja no espanta a ningú. Vostè l’ha fet possible amb la seva gestió a Foment.” Un mal vaticini.
EL PATRIOTISME DE FRANCESC CAMBÓ
El 8 de setembre del 1918 els reis d’Espanya, Alfons XIII i Victòria Eugènia, van participar en els actes de commemoració de la batalla de Covadonga i en la inauguració del Parque Nacional de la Montaña de Covadonga. L’autoritat que va generar més expectació va ser el ministre de Foment, el català Francesc Cambó. Quan es va donar a conèixer la seva presència en aquella jornada, un prohom del partit conservador va afirmar: “Ningú millor que el més significat deixeble de Prat de la Riba per assistir a l’acte que s’ha de celebrar al tros de terra espanyola que més animosament parla de la unitat de la pàtria.” El líder de la Lliga, conscient del simbolisme de l’indret, va pronunciar un abrandat discurs patriòtic i va afirmar: “La reconquesta iniciada a Covadonga no va acabar a Granada. Encara resta molt per reconquerir i cal fer una nova croada.”
LA REACCIÓ DE LA PREMSA
L’endemà, la major part de la premsa es va felicitar per “l’espanyolisme del polític catalanista” en l’acte de Covadonga. Tot i això, alguna publicació conservadora, com ara El Debate, no va poder evitar demanar a la resta de mitjans que reflexionessin sobre “l’abast i el veritable valor gramatical i científic de les paraules de Francesc Cambó”. Després d’una acurada anàlisi del discurs, frase a frase i lletra a lletra, el periodista arribava a la conclusió que el discurs del ministre de Foment incidia en “les confusions de sempre”. I va destacar: “En cap moment del discurs ha utilitzat el concepte de «pàtria espanyola» i quan es refereix a Espanya l’anomena de manera precisa o li avantposa la paraula estat.”