La divisió per senyera
De què parlem els catalans aquests dies? D’una Diada que torna a posar sobre el mapa divisions que des d’aquesta secció hem de recordar que es van forjar des de temps ancestrals i sempre amb reis i monarquies pel mig, més malparides unes que les altres. La grossa se l’emporta, i més en aquesta setmana de l’11-S, el senyor Felip V, Felip IV per als catalans. Ja sabem tot el que va fer, però no ho va fer sol, és clar. Va tenir milers i milers de catalans al seu costat, començant per Francesc Ametller, l’home que va redactar el Decret de Nova Planta. Els altres catalans no volien precisament una república, sinó un altre rei: Carles d’Àustria.
A Catalunya també vam tenir la nostra dosi, no gens menor, de carlistes, i la seva dèria d’entronitzar ves a saber quin monarca d’una dinastia alternativa, encara més retrògrada que la borbònica.
I si tirem enrere, durant la guerra dels Segadors, el nostre amic Pau Claris, en el seu lloable objectiu de formar un govern republicà, va haver de sotmetre’s als designis de Lluís XIII de França mentre els seus enemics apostaven per Felip IV de Castella, que va aconseguir el que volia. A Catalunya, dividits o no, sempre guanyen els mateixos.
I si anem encara més enrere en el mapa del temps, ens plantem al compromís de Casp, sorgit de la castedat, que no virginitat, de Martí l’Humà. Hi va haver sang i guerra per tot el país abans que Ferran de Trastàmara fos l’escollit gràcies a la influència de Castella i a l’actuació decisiva del seu exèrcit. El candidat que gaudia de més suport dels prohoms catalans, Jaume II d’Urgell, va perdre –quina sorpresa!– en un altre país dividit que quedava a la mercè dels castellans. Així es va construir això que ara en diuen Espanya, aprofitant una rere l’altra les divisions entre els més poderosos dels Països Catalans.
L’arxiduc Carles, un dels grans derrotats de la guerra de Successió, en un retrat d’època
Joan, el perdedor
L’última batalla a Catalunya per col·locar un rei va ser la dels franquistes. Uns volien el comte de Barcelona, Joan –el pare de Joan Carles– i uns altres, el fill, a banda d’altres candidats més excèntrics. Ja sabem que Joan no va tenir mai el beneplàcit del general, que finalment va triar com a successor directe el pare de Felip VI.
La diada ‘olímpica’ del 1989
Les manifestacions de la Diada a Barcelona sempre han servit per prendre el pols a l’actualitat política del país. En aquest sentit, una de les més recordades pels crits contra la monarquia va ser la de l’Onze de Setembre del 1989. Tres dies abans s’havia inaugurat l’estadi olímpic de Montjuïc amb una xiulada monumental a l’himne espanyol i a Joan Carles I, un fet que va provocar una gran polèmica en els mitjans espanyols, que es van acollonir (amb perdó) amb la possibilitat que hi hagués una rèplica dels fets en els Jocs del 1992. Durant la manifestació es van repetir les xiulades al rei i es van cridar consignes unànimes contra Joan Carles i la monarquia espanyola.
On és el monument dels vencedors?
Durant anys i panys, molts polítics i representants de la societat civil s’han queixat de les formidables xiulades, i fins i tot llançaments de tota mena d’objectes, sempre que s’acosten al monument de Rafael Casanova per retre-li, s’entén, homenatge per la seva defensa de Barcelona. Però la paradoxa és que tots els que, de fet, haurien de celebrar la seva derrota, la imposició dels Borbons i el Decret de Nova Planta no tenen cap indret on dirigir-se per fer una festa com a grans campions del 1714.