Carles III de Gibraltar
Entre el munt de planes i hores amb què els mitjans espanyols ens han cobert i s’han cobert de glòria des de la mort d’Elisabet II i l’ascens al tron de Carles III, s’ha passat de puntetes pel gran ull de poll que l’Estat té a la Península des del Tractat d’Utrecht: Gibraltar, o the rock, com en diuen els anglesos. Carles és també el nou rei d’un dels territoris d’ultramar més preuats de la corona britànica. A Madrid encara cou el viatge de noces de Carles i Diana, que van començar a Gibraltar. Sacrilegi!
Perdre el penyal va ser el preu que va pagar el primer Borbó rei d’Espanya, Felip V, per evitar una desfeta a Catalunya en la guerra de Successió. Com a símbol de la derrota, a Gibraltar n’ha quedat la badia dels Catalans, una altra espina per a la corona, ja que els recorda d’on venien alguns dels soldats que van prendre la zona en favor de les tropes britàniques.
Carles III pot ser un poca-solta de campionat, però gaudeix de tot el nostre suport en el conflicte amb els espanyols. És més, sempre que els governs de torn a Madrid han demanat una taula de diàleg per la qüestió, els han enviat a pastar fang, per no dir que els resultats dels referèndums dels habitants del penyal han confirmat allò que tots voldríem, posats a triar: és molt millor ser britànic que espanyol.
És veritat que la casa reial britànica va deixar els catalans més penjats que un porc en un escorxador amb el conegut Pacte de Gènova i el “cas dels catalans” (1705), però també és cert que els Windsor d’ara no tenen res a veure amb la casa dels Stuart de llavors. En canvi, els que s’han mantingut al poder tot i la revolució francesa, dues repúbliques espanyoles i una dictadura pel mig són els Borbons, una plaga.
Molts dels que ara fem befa de Carles III canviaríem de rei a l’instant si ens ho deixessin fer. Escòcia, de fet, va fer el seu referèndum d’autodeterminació amb la mare de reina. Quina diferència!
Les dues famílies reials, en una visita dels prínceps de Gal·les a Palma
Diana i Joan Carles
De tots és ben sabut que l’emèrit té i sobretot tenia les mans llargues cada vegada que s’acostava a una dama, fos quina fos la seva condició. En els anys vuitanta, en una visita de Carles i Diana a Mallorca, fins i tot va tenir la barra de tirar la canya a la princesa de Gal·les. La mateixa Diana ho va explicar més endavant: “És massa encantador i palpaire...”
La mare de tots els reis
L’origen de l’actual família dels Borbons espanyols i la casa dels Windsor es remunta a un mateix antecessor llunyà, la poderosa reina Victòria (1819-1901), que va tenir durant gairebé un segle tot el seu món a disposició. Elisabet II és rebesneta de Victòria i el seu marit, Albert de Saxònia-Coburg Gotha. Alfons XIII es va casar amb una de les netes de la parella, Victòria Eugènia, per la qual cosa Carles III i Felip VI són cosins llunyans. De fet, a Europa hi ha tantes famílies emparentades de les cases tradicionals de l’antiga Prússia, el Regne Unit, Grècia i Espanya, entre d’altres, que gairebé tothom és cosí de tothom i el pastís es va repartint arreu del continent com si estiguéssim a l’Edat Mitjana.
Carles III de Mallorca
Els britànics ja van tenir el seu propi Carles III als Països Catalans. L’arxiduc Carles, en plena guerra de Successió, va ser proclamat rei de Mallorca el 1706 i en poc temps totes les illes van quedar sota control britànic en nom de la causa austriacista. En l’acord per abandonar els catalans a la seva sort, els britànics no només es van quedar Gibraltar, sinó que van conservar Menorca, port clau al Mediterrani. La corona britànica va mantenir les institucions i lleis pròpies de Menorca, excepte la Inquisició, que va ser abolida. El català va seguir sent l’idioma oficial i d’ús públic