Per funeral, el de Letícia
Per a molts monarques i caps d’estats, l’enterrament d’Elisabet II va ser un homenatge a un personatge històric irrepetible. Per a d’altres, en canvi, va ser una veritable marxa fúnebre, un autèntic viacrucis, i no pas per la formidable exhibició medieval que va fer l’antic imperi britànic, sinó pel drama que tenen a casa. Heus aquí la nostra protagonista, la reina espanyola probablement més odiada de tots els temps, la plebea Letícia, que va tenir més protagonisme, que ja és dir, que el pobre, no en sentit figurat, Carles III.
La reina espanyola, companya de professió i bona presentadora als seus temps a TVE, va ser col·locada pel protocol de la casa reial britànica al costat de l’emèrit, Joan Carles I. En alguns moments, l’antic monarca va semblar una de les mòmies del Museu Britànic. Només quan se li escapava el riure mostrava senyals de vida. El drama va ser aquest. Mentre el Borbó recordava amb joia per dins algunes de les seves malifetes al costat d’altres royals de la sala, Letícia no va deixar de mostrar un rictus entre seriós i d’una mala bava imperial. Tothom, és clar, ho va interpretar com un signe d’indignació suprema per haver-li tocat en la rifa un número al costat del follador major del regne i el corrupte més gran de la Transició, ella que és tan primmirada. Del documental de l’HBO Max, tranquils, ja en parlarem més endavant, que la cosa té tela.
No només Letícia, ja divorciada i amb acord pactat segons alguns per a d’aquí uns anys, va haver de suportar la humiliació de veure el somriure foteta del seu sogre. La reina emèrita, Sofia, que viu a Londres des del segle passat, va haver de fer el paperet de reina consagrada tot i que la seva pròpia cornamenta arribava fins al sostre de la catedral. Però d’aquestes n’hi havia tantes i de tan llargues entre homes i dones que haurien pogut declarar la zona parc natural amb espècies a protegir.
Un moment del funeral de la reina Elisabet II, amb la família reial espanyola asseguda al mateix banc
Reis en competència
Felip VI també es va fer l’ofès –almenys a jutjar per la cara que feia– per la decisió d’haver d’aguantar el funeral ben a prop del seu pare, com si s’ho hagués trobat per sorpresa. Ja sabia, amb tot, que el protocol el col·locaria ben a prop de Joan Carles I. Malgrat tot el que ha passat entremig, Felip no hauria estat mai rei sense el seu pare. I ho sap.
La rua final, un seguici mai vist
Per molt preparada que estigués la mort de la reina, que ho va semblar, la seva arribada a Londres va ser un espectacle per a alguns poc dignificant. La rua des de Balmoral, on es va certificar el decés, fins a Westminster va recordar en alguns moments el trajecte de la flama olímpica abans d’uns Jocs o la celebració d’un títol d’un gran equip o selecció de futbol. No va faltar, això sí, la detenció d’alguns dissidents republicans. Coneixent com va acabar Oliver Cromwell, no sé com encara hi ha republicans al Regne Unit. De fet, el nom de l’estat ja ho diu tot, encara que alguns països de la Commonwealth ja comencin a queixar-se del nou rei.
Carles III, ja et pots anar calçant
El nou rei, que encara no ha estat coronat, ja ha viscut una primera setmana horribilis. Que si la pluma no funciona, que si s’equivoca de data en un document, que si tracta malament el servei, que si fa fora cent treballadors, que si es fa planxar els cordons de la sabata, que si el seu germà és un pervertit... Imagineu-vos, doncs, el que vindrà a partir d’ara, amb els diaris sensacionalistes fregant-se les mans i les xarxes socials amplificant els detalls d’un home maldestre, el pitjor rei per al segle XXI.