La monarquia

Per funeral, el de Letícia

Per a molts monar­ques i caps d’estats, l’enter­ra­ment d’Eli­sa­bet II va ser un home­natge a un per­so­natge històric irre­pe­ti­ble. Per a d’altres, en canvi, va ser una veri­ta­ble marxa fúnebre, un autèntic via­cru­cis, i no pas per la for­mi­da­ble exhi­bició medi­e­val que va fer l’antic imperi britànic, sinó pel drama que tenen a casa. Heus aquí la nos­tra pro­ta­go­nista, la reina espa­nyola pro­ba­ble­ment més odi­ada de tots els temps, la ple­bea Letícia, que va tenir més pro­ta­go­nisme, que ja és dir, que el pobre, no en sen­tit figu­rat, Car­les III.

La reina espa­nyola, com­pa­nya de pro­fessió i bona pre­sen­ta­dora als seus temps a TVE, va ser col·locada pel pro­to­col de la casa reial britànica al cos­tat de l’emèrit, Joan Car­les I. En alguns moments, l’antic monarca va sem­blar una de les mòmies del Museu Britànic. Només quan se li esca­pava el riure mos­trava senyals de vida. El drama va ser aquest. Men­tre el Borbó recor­dava amb joia per dins algu­nes de les seves mali­fe­tes al cos­tat d’altres royals de la sala, Letícia no va dei­xar de mos­trar un ric­tus entre seriós i d’una mala bava impe­rial. Tot­hom, és clar, ho va inter­pre­tar com un signe d’indig­nació suprema per haver-li tocat en la rifa un número al cos­tat del folla­dor major del regne i el cor­rupte més gran de la Tran­sició, ella que és tan prim­mi­rada. Del docu­men­tal de l’HBO Max, tran­quils, ja en par­la­rem més enda­vant, que la cosa té tela.

No només Letícia, ja divor­ci­ada i amb acord pac­tat segons alguns per a d’aquí uns anys, va haver de supor­tar la humi­li­ació de veure el som­riure foteta del seu sogre. La reina emèrita, Sofia, que viu a Lon­dres des del segle pas­sat, va haver de fer el pape­ret de reina con­sa­grada tot i que la seva pròpia cor­na­menta arri­bava fins al sos­tre de la cate­dral. Però d’aques­tes n’hi havia tan­tes i de tan llar­gues entre homes i dones que hau­rien pogut decla­rar la zona parc natu­ral amb espècies a pro­te­gir.

Un moment del fune­ral de la reina Eli­sa­bet II, amb la família reial espa­nyola asse­guda al mateix banc

Reis en competència

Felip VI també es va fer l’ofès –almenys a jutjar per la cara que feia– per la decisió d’haver d’aguantar el funeral ben a prop del seu pare, com si s’ho hagués trobat per sorpresa. Ja sabia, amb tot, que el protocol el col·locaria ben a prop de Joan Carles I. Malgrat tot el que ha passat entremig, Felip no hauria estat mai rei sense el seu pare. I ho sap.

La rua final, un seguici mai vist

Per molt preparada que estigués la mort de la reina, que ho va semblar, la seva arribada a Londres va ser un espectacle per a alguns poc dignificant. La rua des de Balmoral, on es va certificar el decés, fins a Westminster va recordar en alguns moments el trajecte de la flama olímpica abans d’uns Jocs o la celebració d’un títol d’un gran equip o selecció de futbol. No va faltar, això sí, la detenció d’alguns dissidents republicans. Coneixent com va acabar Oliver Cromwell, no sé com encara hi ha republicans al Regne Unit. De fet, el nom de l’estat ja ho diu tot, encara que alguns països de la Commonwealth ja comencin a queixar-se del nou rei.

Carles III, ja et pots anar calçant

El nou rei, que encara no ha estat coronat, ja ha viscut una primera setmana horribilis. Que si la pluma no funciona, que si s’equivoca de data en un document, que si tracta malament el servei, que si fa fora cent treballadors, que si es fa planxar els cordons de la sabata, que si el seu germà és un pervertit... Imagineu-vos, doncs, el que vindrà a partir d’ara, amb els diaris sensacionalistes fregant-se les mans i les xarxes socials amplificant els detalls d’un home maldestre, el pitjor rei per al segle XXI.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.