Matem el pare, salvem Espanya
Vaig avisar que, per a bé o per a mal, parlaria del documental d’HBO Max Salvar al rey, tres episodis en què s’explica amb més o menys èxit la llei del silenci que va envoltar la figura de Joan Carles I durant quaranta anys i l’operació orquestrada per fer-lo caure quan va convenir pel bé, és clar, d’Espanya. Freud ja va definir el moment en què les persones madurem com el moment de “matar el pare”. A Felip VI no li va caldre moure ni un dit. Al seu voltant es va engegar una maquinària imparable per fer veure a Joan Carles que es tractava de triar entre l’abdicació forçosa o l’apocalipsi. La decisió va ser senzilla.
Hi ha un moment d’una gravació de l’emèrit amb Bárbara Rey en què ella li pregunta sobre tota una llegenda de l’Espanya de la Transició: Luis Roldán. Ell, sense miraments ni escrúpols, li admet que seria millor per a tothom que no tornés mai o que simplement no el trobessin. Grans metàfores per a la desaparició definitiva, que no deixa de ser la mort física. És això, precisament, el que traspua el documental respecte de la figura de l’emèrit: millor pel bé de tots plegats que ja no torni.
Un cop trencat el pacte de silenci surt tot: una dona en cada cantonada, un empresari en cada port, gravacions explícites, corrupció i comissions a mans plenes, amistats amb sàtrapes d’arreu del món, Urdangarin, el patrimoni, els comptes a Suïssa, Corinna, Marta Gayá, Queca Campillo, les festasses, Marivent i l’escopeta nacional, és a dir ossos i elefants. Aquest n’és un resum petitíssim per si us hi voleu entretenir.
El que fa més gràcia és que els s’han avingut a participar en el programa, o almenys la majoria, són els que van participar impunement en l’omertà, que ho expliquen tan feliços i ara es pensen que els donaran un Pulitzer per haver caigut del cavall. Visca la llibertat d’expressió! Amb tot aquest panorama, qui és capaç de creure’s, com diu algú, que Felip VI és el “millor rei del món mundial”?
La caràtula del nou documental sobre la figura de Joan Carles I
Aznar, el mite
S’ha d’admetre que Joan Carles I tenia cops amagats quan estava de bon humor. La relació amb Aznar ho exemplifica molt bé. El rei, sempre que podia i amb periodistes al costat, en feia befa fent veure que portava bigoti i imitant la seva veu ridícula. Es van fer la vida impossible l’un a l’altre. Amb els socialistes sempre hi va tenir millor tracte.
De Marichalar a Urdangarin
El documental i alguns protagonistes del cas Nóos no tenen pietat a l’hora d’explicar com Urdangarin, i també la infanta Cristina, van exercir una corrupció sistèmica aprofitant que eren membres de la família reial. El soci Diego Torres, per despit, va ser el primer que va treure un document amb el nom de Corinna, molt més reina d’Espanya que no pas Sofia. Com a mínim s’ha emportat 65 milions d’euros, i els que no sabem. Ara bé, la cosa deu ser molt més greu en el cas de Marichalar i la infanta Helena, a qui no dediquen ni trenta segons. Era el moment que esperava amb més expectació, i res. Allò blanc que el vent s’endugué.
23-F: les cartes sobre la taula
El 2014, Jordi Évole va fer un fals documental –mockumentary que en diuen els americans– en què explicava una presumpta realitat alternativa del 23-F que en veritat hauria estat un muntatge per salvar la Transició i, és clar, la figura de Joan Carles I. Però vet aquí que els exagents del CESID que intervenen en el documental d’HBO, aquest sí ben real, confirmen que en realitat aquell programa de Salvados no estava tan lluny del que va passar: una operació, potser la primera, per salvar el rei.