No digui Isabel, digui Elisabet
Ha regnat aquestes setmanes, i mai més ben dit, la confusió entre dues monarques amb un presumpte nom idèntic: Isabel II. Segur? Afortunadament per a nosaltres, i a diferència de la llengua castellana, tan rica com qualsevol altra, la reina britànica que ara ens observa majestuosament des del cosmos o el cel no és Isabel, sinó Elisabet. L’exemplaritat de l’una i l’altra també està a anys llum.
Tampoc vull avorrir el lector amb les raons per les quals Elizabeth es tradueix d’una manera en català i d’una altra en castellà, i més tenint en compte que la Isabel II espanyola també és Isabel II als Països Catalans. D’aquesta última se celebrarà, qui ho vulgui, el seu naixement aquesta setmana (10 d’octubre del 1830).
Aquestes darreres setmanes, ens han bombardejat a bastament amb els escàndols familiars de l’emperadora de la Commonwealth, però no hi ha res ni ningú que pugui competir, en la vida personal, amb la Isabel borbònica, de qui ja hem parlat, però que té una relació directa en el nexe d’unió entre les dues famílies reals.
El 1906, una de les netes de la reina Victòria del Regne Unit es va casar amb Alfons XIII, que al mateix temps era net de la reina Isabel II. Alfons és el besavi de Felip VI així que, en resum, almenys oficialment, tots són parents entre ells. Ara bé, a diferència d’Elisabet II, on es dona per fet que els seus descendents directes –sobretot el successor Carles– són fills biològics del duc d’Edimburg, l’home que va pujar al tron espanyol després d’Isabel II, Alfons XII, té diferents aspirants a genitor biològic. El favorit és el militar Enric Puigmoltó. Isabel II va tenir dotze fills i cap del seu marit, Francesc d’Assís.
A la cort i entre els ciutadans Francesc era, en realitat, Paquita, un nom despectiu que feia referència a la seva homosexualitat. Si el concepte de sang blava ha existit mai, en aquell regnat es va perdre definitivament.
Isabel II, l’espanyola, en un retrat d’època
L’inici del carlisme
Amb l’elecció d’Isabel II com a successora de Ferran VII, reconegut unànimement com el pitjor rei de Castella, van començar les guerres carlines, instigades pels partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, el pretendent carlí al tron d’Espanya, amb el nom de Carles V. L’abolició de la llei sàlica va obrir les portes al tron a Isabel II.
El ‘nostre’ Carles III
Els britànics ja estan patint el regnat de Carles III, però que sàpiguen que nosaltres també vam tenir el nostre. Ni més ni menys que el fill de Felip V. Bàsicament, el seu pensament sobre les nacionalitats de la península Ibèrica era el mateix que el del seu pare. Ara que fa pocs dies que hem recordat el discurs de Felip VI del 3 d’octubre de fa cinc anys, no oblidem que el va perpetrar davant d’un retrat del segon Borbó que ascendia al tron. Si Felip V va prohibir els llibres en català Carles III, l’admirat rei de Felip VI, va decretar una ordre reial que prohibia l’ús del català fins i tot en les converses quotidianes. Lògicament, també el va prohibir en qualsevol àmbit acadèmic. La idea: castellanitzar definitivament les elits catalanes.
Tortura psicològica
Una de les coses que hem sabut aquests dies, o que s’han confirmat, respecte al discurs del 3 d’octubre del 2017 és que el rei va obligar la seva filla Elionor i futura reina, si el destí no ho impedeix, a quedar-se palplantada davant seu mentre dirigia la mirada a càmera per recitar un a por ellos que fins i tot va fer avergonyir monàrquics de totes les condicions a Catalunya. No sabem com va afectar l’escena a Elionor: el seu pare enfurismat i el quadre de Carles III de fons només dos dies després que la policia i la Guàrdia Civil ens atonyinessin als col·legis electorals... Molt educatiu, tot plegat.