D’Alfons XIII a Luis Enrique
La tragèdia d’Espanya al mundial, tot i que no deixa de ser una competició esportiva, ha provocat un desencís en la moral col·lectiva dels espanyols, tot i l’enginy de Mariano Rajoy en les seves cròniques d’urgència, que m’han recordat alguns episodis històrics que han forjat la llegenda d’un estat que pretén viure encara de l’imperi que un dia va construir, tot i la trista realitat actual: que no pinta res.
Té gràcia que hagi estat el Marroc, precisament, el que hagi clavat l’espasa ben endins del toro que van enviar a Qatar. L’últim gran desastre colonial espanyol també va ser propiciat pels marroquins i la imperícia, per no dir una altra cosa, d’Alfons XIII, que igual que Luis Enrique, va ser incapaç d’evitar una desfeta històrica contra un rival teòricament menor però més ben preparat estratègicament.
En el desastre d’Annual del 1921, el rei, amb la seva obsessió colonial, va enviar a morir uns 12.000 soldats espanyols. Tot i que el Marroc encara trigaria a assolir la independència (1956) aquella batalla va ser el preludi de la futura derrota definitiva espanyola, que amb prou feines va poder mantenir Ceuta i Melilla sota la seva integritat.
Alfons XIII no va sortir indemne del fracàs. Tot i que hi va haver comissions i investigacions sobre els presumptes culpables, allò va acabar propiciant el cop d’estat de Primo de Rivera, del qual encara molts celebren d’amagat el centenari aquest any. Alfons XIII, amb la merda fins al coll (amb perdó), no s’hi va oposar i va nomenar el general insubordinat nou cap del govern.
Amb tot, la fórmula escollida per tapar la desfeta al Marroc i també una crisi econòmica monumental, amb vagues a tot arreu, va resultar fallida del tot i després de les eleccions del 1931, amb victòria dels republicans, va acabar fugint com un covard qualsevol. Un Borbó en estat pur.
Alfons XIII i Primo de Rivera, dos fracassats que acabarien propiciant l’adveniment republicà
El 13
L’exili forçós i el mandat desastrós d’Alfons XIII ja el van veure a venir alguns just abans de la seva proclamació, quan van recomanar que sobretot no se li posés aquest nom per evitar que portés el número XIII, associat a la mala fortuna. El pare no volia, preferia Ferran, però es va imposar el criteri de la mare, Maria Cristina, i així va anar tot.
‘La vie en rose’
Que Joan Carles I hagi obtingut, de moment, la immunitat a la Gran Bretanya no vol dir que no puguem continuar fruint dels detalls que Corinna ofereix de la seva vida plegats arreu del món, en mansions, palaus i habitatges de luxe dignes del darrer xa de Pèrsia en els seus millors anys. Entre els indrets on la parella es trobava hi ha un pis a Villars, a l’exclusiva zona RoyAlp, als alps suïssos; un àtic de 468 m² que el soldà d’Oman va regalar a l’emèrit a Londres; una casa a Mònaco; un apartament d’11 milions d’euros a l’exclusiu barri de Belgravia, també a Londres, i una casa de camp de 80 hectàrees comprada per 6,65 milions fora de la capital britànica. En la demanda de Corinna també figuren trobades a les Bahames, Califòrnia i Tahití.
Ullals artificials?
Una seguidora de la secció em fa conèixer una d’aquestes coses que només poden passar en una monarquia, sobretot en l’espanyola. Resulta que l’última gran preocupació que envolta la futura hereva al tron, Elionor, és l’absència dels dos ullals superiors, un fet que preocupa en gran manera, valga’m Déu, la reina Letícia. Es veu que una princesa d’Astúries no pot anar pel món sense aquestes dues peces tan fonamentals. Així, els odontòlegs de palau ja treballen sense descans per trobar dues peces que encaixin en la dentadura reial. Almenys ja sabem que l’ADN de la infanta no prové de Vlad Dràcula l’Empalador.