El compte enrere?
Joan Carles I ha fet aquesta setmana 85 anys. A l’exili viu com un maharajà. Sense cap més obligació que la de no muntar un sidral com el del viatge a Galícia de fa uns mesos, passa el temps rebent familiars i amics (i amigues) mentre gaudeix, no ens enganyem, plaentment l’etapa final de la seva vida. No sabem si entre la dosi de pastilles diàries hi figura una ració d’aquella tan mediàtica que permet als senyors mantenir grans experiències com les que Corinna Larsen ha exposat al seu famós pòdcast.
En les redaccions, les que queden, ja es fan apostes de qui durarà més, si el Borbó o Jordi Pujol després que hagi caigut Benet XVI, que segurament ja reposa al costat de Déu. Si no ho fa ell, ja em direu qui ha fet més mèrits per ser-hi.
Una de les coses que hem de fer els periodistes, amb l’ajuda d’historiadors, en aquests casos (Pujol, Joan Carles I o qui sigui) és tenir preparats grans articles o llençols interminables sobre la figura de personatges històrics que intuïm que viuen els seus últims dies, setmanes o mesos. No pot ser que se’t mori un rei, per molt emèrit i vell que sigui, a les dotze de la nit (hora nostrada) i això t’agafi amb els pixats al ventre. Segurament el que llegirem a l’ABC, a El País o ja no diguem a El Punt Avui serà com la nit i el dia, però si una cosa més o menys posarà d’acord tothom és que la biografia de l’heroi (per a alguns) de la democràcia espanyola haurà acabat com un drap brut per fets que alguns ja explicaven fa quaranta anys mentre d’altres que ara es fan els saberuts callaven enmig de l’omertà pactada entre tots, fins i tot antics comunistes transformats en socialdemòcrates nacionalistes i monàrquics.
Si el Borbó acaba traspassant a Dubai no estarà fent res més que complint una de les tradicions de la seva casa reial. No parlo de la guillotina francesa, sinó d’antecessors que també van morir a l’estranger, com ara Alfons XIII (Roma), Isabel II (París) i Carles IV (Nàpols). Però d’això ja en parlarem més a bastament quan arribi el moment.
Joan Carles I, en la seva coronació com a rei, el 1975, encara davant les corts franquistes
Trenta anys
Una de les efemèrides que es recordarà aquest 2023 és la mort del pare de l’emèrit, Joan de Borbó (1913-1993), l’home que va poder regnar però que es va haver de conformar a ser comte de Barcelona. L’avi de Felip VI va fer sense èxit totes les martingales possibles des de l’estranger perquè Franco reconegués els seus drets dinàstics.
Un centenari que molts celebraran
Aquest 2023 també haurem de celebrar una altra de les grans contribucions de la monarquia borbònica a la democràcia i la prosperitat dels espanyols. Al setembre farà cent anys del pacte entre el besavi de Felip VI, Alfons XIII, i Miguel Primo de Rivera, llavors capità general de Catalunya, per instaurar una dictadura militar que va tenir, entre altres objectius, la repressió sistemàtica del catalanisme. Ja que la monarquia és una qüestió dinàstica (no l’hem inventat pas nosaltres), la lluita sistemàtica contra la voluntat dels catalans d’existir és una cosa que els Borbons porten a la sang des de fa tres-cents anys, just en el moment de la victòria de Felip V.
No tot són males efemèrides
Fins i tot a la meva classe d’EGB fèiem acudits de Carrero Blanco tot i que havia volat pels aires gairebé el mateix any que vam néixer. El 1973 farà cinquanta anys del primer intent, com dèiem nosaltres, de l’Estat espanyol d’enviar un home a la Lluna. S’han dit moltes coses d’aquell atemptat. La més rellevant de totes és que els mateixos americans i Joan Carles I estaven d’acord a treure-se’l de sobre perquè era una mena de Hitler ibèric que hauria posat en perill la Transició. El mateix 1973 així ho hauria explicat Joan Carles I a Henry Ford, el famós fabricant de cotxes, abans que aquest obrís la fàbrica a Almussafes. “Hi haurà democràcia si ens traiem de sobre Carrero Blanco.” Oficialment, això sí, va ser ETA.