El pacte amb el diable
Mirant l’extraordinari reportatge Atrapades entre dos mons (TV3) es podia llegir entre línies un dels drames a què han de fer front els mateixos musulmans –primera línia de defensa– i els que hi convivim a Europa. La radicalització religiosa que converteix la vida de molts joves en un infern i que en dificulta la integració –si és que aquesta és la paraula correcta–, no sorgeix per combustió espontània. És sabut i estudiat que el corrent que es comença a imposar entre moltes comunitats d’arreu del món és el wahhabisme, també conegut com a salafista, que és el pitjor de tots respecte al concepte clàssic que entenem per drets humans, ja que la interpretació que fa de l’Alcorà és la mateixa que feia la Inquisició de la Bíblia.
I en aquesta secció, em direu, per què parlo d’una branca d’una de les grans religions monoteistes del món? Senzillament perquè l’estem finançant gràcies a les gestions que hi fa Joan Carles I des de fa més de cinc dècades i que ara ha reprès Felip VI sense cap tipus de mirament. L’Aràbia Saudita escampa el virus del wahhabisme i adoctrina els imams més temibles mentre els Borbons s’abracen al seu rei, Salman, i fan d’intermediaris en tota mena de negocis, un dels més coneguts el del tren d’alta velocitat a la Meca, que és d’on van sortir els milions que van anar a parar a la butxaca de Corinna.
La vena que tenim als ulls en aquesta qüestió és tan fosca que fins i tot Gerard Piqué se les empesca per organitzar-hi unes quantes supercopes de futbol. Que Salman, com els seus antecessors i tot el seguici religiós, vulgui convertir-nos a tots seria una broma de mal gust si no fos pel seu poder. Els acords per comprar vaixells de guerra que va negociar el Borbó gran es mantenen tot i l’escàndol de la tortura i l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi, retratat al documental El dissident, en què també es posa de manifest el control social del règim.
El rei Salman de l’Aràbia Saudita, en una trobada amb Joan Carles I
L’espasa d’Al·là
Una de les coses que fan gràcia de l’Aràbia Saudita és la bandera. Molts països són hipòcrites i van de pacifistes per la vida mentre fabriquen i venen tancs a tot arreu. Allà, en canvi, ni dissimulen. Quan algú té l’espasa com a símbol nacional, ja et pots calçar. Això sí, no necessiten envair països. Ara tenen altres mètodes.
Felip VI i els seus Leopard
Enmig del debat sobre si el govern espanyol ha d’enviar tancs Leopard a l’exèrcit ucraïnès, Felip VI ja hi ha dit la seva en recordar als ambaixadors que l’ajuda militar espanyola a Zelenski continuarà. Ara bé, saben els ucraïnesos en quin estat es troba aquest equipament? El monarca és el cap de tots els exèrcits –una cosa ben medieval–, i si dona una empenta a la venda dels tancs podria capgirar el conflicte –a favor de Rússia–, si resulta que algun tanc espanyol acaba arribant a Kíiv. Una altra cosa és veure qui els pilotarà, perquè si és un home tan valent i tan preparao com sembla, podria agafar ell mateix el volant i liderar l’expedició d’armament cap a la guerra.
L’altra guerra del rei, la de Catalunya
Felip VI, com tots els Borbons, no només mira enllà d’allò que considera la seva pròpia frontera, sinó també dins del seu propi territori. Convé demostrar que Catalunya en continua sent una part consubstancial, i una manera de fer-ho és exhibint múscul dins del sistema judicial, un dels seus batallons més eficients. Dimarts el tindrem a Barcelona lliurant despatxos en la nova promoció de jutges, mentre que a Europa el TJUE emetrà la sentència sobre les prejudicials de Pablo Llarena contra la decisió de Bèlgica d’extradir Lluís Puig. La guerra continua.