El primer Borbó
Una de les històries més pertorbadores sobre els antecessors de Felip VI i la casa que malauradament ens governa és la del primer home de la família Borbó que va regnar a França, el pas previ a posar les urpes posteriorment a la península Ibèrica. L’arribada al poder d’Enric IV s’explica tangencialment en l’extraordinària pel·lícula La reina Margot (1994, Patrice Chéreau), basada en un relat d’Alexandre Dumas. Que Enric arribés al tron va ser a causa d’una conjunció gairebé astral perquè ho tenia tot en contra. Era rei de Navarra, territori considerat pels francesos d’aquella època com quatre boscos, castells i muntanyes per anar-hi a passar l’estiu i, a més, era protestant del morro fort. Sacrilegi!
L’odi entre els catòlics i els que eren com Enric IV es va posar de manifest en la matança de Sant Bartomeu, una massacre general de protestants planificada per Caterina de Mèdici, que en l’obra de Dumas és descrita com una manipuladora sense escrúpols capaç de conspirar contra el seu fill gran per concedir el tron al mitjà. Però heus aquí que apareix la Margot de la novel·la i el film, filla de Caterina, que és l’oferiment que es fa a Enric per pacificar protestants i catòlics. Tanmateix, ni això salva Enric, que malgrat ser un Borbó acaba fent pena i tot. Se’l tortura, se’n planifica l’execució, se l’empresona i se l’envia a l’exili amb l’únic objectiu que els Borbons no trepitgin ni per casualitat el tron de França. Els fills de Caterina, començant pel duc d’Anjou, són dibuixats com uns nobles no només sanguinaris, sinó com uns tanoques dels que fan època. Això, a la llarga, permet a Margot i a Enric plantar-se a París com a salvadors de la pàtria.
Ja fora de les intrigues de la pel·lícula, Enric IV és prou llest per convertir-se al catolicisme pronunciant una frase que amb els anys s’ha fet cèlebre: “París ben bé val una missa.” D’aquesta manera, els seus adversaris es converteixen en aliats i una petita casa reial reclosa en un petit regne de parla basca s’acaba convertint en la més poderosa d’Europa.
Enric IV i Margot, interpretats en la ficció per Daniel Auteuil i Isabelle Adjani
Una imatge icònica
La gran reina del film de Chéreau, home de teatre i òpera, és Isabelle Adjani, que es cruspeix la resta d’actors amb una barreja de misteri, sexualitat, perversió incestuosa i, sobretot, amb la imatge que tothom té al cap: la sang regalimant pel seu cos després de les noces vermelles, una matança que inspiraria fins i tot un gran episodi de Joc de trons.
El nou ‘príncep’ de Girona
Això sí que és una sorpresa. El pilot de motociclisme gironí Albert Arenas, a qui he tingut l’ocasió d’entrevistar alguna vegada, és la nova parella oficial o oficiosa, depèn de qui ho expliqui, de Victòria de Marichalar, la filla de la infanta a Helena i cinquena en la línia de successió al tron espanyol. És una tradició que infantes i princeses espanyoles s’enamorin d’esportistes de totes les branques. Només cal recordar el cas d’Urdangarin o del genet Luis Astolfi. Els periodistes que estan al cas d’aquestes coses confirmen que Victòria, ara de professió influencer, passa cada setmana més dies a Barcelona per trobar-se amb el campió del món de Moto 3.
Adeu al somni de ser futbolista
Tot i el silenci clàssic de la casa reial al voltant de les activitats de les infantes, s’ha acabat sabent que Sofia, la petita de la família, fa temps que juga a futbol com a migcampista en un equip de Madrid. No només això, sinó que ha passat una prova a l’acadèmia DUX Internacional, preparada per formar futures jugadores professionals. Malgrat tot, els seus pares han decidit definitivament que se’n vagi a fer el batxillerat al País de Gal·les, a la mateixa escola d’elit per a l’aristocràcia europea on estudia l’hereva al tron.