L’exili d’un cert duc de Toledo
Un dels Borbons dels quals es coneixen més aventures i desventures amoroses és el besavi de Felip VI, Alfons XIII, per una raó lògica, ja va viure en ple segle de la informació, el XX, i poques coses es podien escapar no només de la cort, sinó de tots aquells que l’envoltaven, començant pels primers cronistes que es van dedicar al noble art de la premsa rosa.
Se sap que el Borbó va tenir, si ningú s’ha descomptat, set fills legítims i quatre de bastards. Un fou hemofílic, un altre sordmut i no va ser fins al sisè que van poder assegurar un relleu oficial per a la corona, tot i que els esdeveniments històrics capgirarien els desitjos d’aquest bon vivant. Més enllà de la cort i les amants conegudes a Madrid, sobretot cantants i ballaries que actuaven amb poca roba, el destí preferit d’Alfons era la ciutat mundial preferida pels artistes d’arreu del món, París, refugi no només d’escriptors com Hemingway o pintors com Picasso, sinó també d’aristòcrates i nobles d’arreu que veien amb una enveja sovint poc sana com precisament la capital d’una república era el seu paradís perdut.
A la capital francesa, per ocultar la seva promiscuïtat incontrolable amb dones sobretot d’alta condició, va demanar a tothom que se’l presentés a les festes com a duc de Toledo. Així doncs, només una colla d’escollits sabien que en realitat aquell presumpte noble castellà era el rei espanyol, successor directe de Lluís XVI. La conquesta parisenca més sonada va ser Mélanie de Vilmoren, una dona casada amb el milionari Philippe de Vilmoren. La parella va arribar a un punt de necessitar-se mútuament amb tanta força que van acabar trobant-se a mig camí entre París i Madrid: Bordeus. L’excusa oficial del Borbó per anar a la ciutat era anar a tractar-se amb al seu otorinolaringòleg. Les visites es van incrementar de tal manera que Mélanie va quedar prenyada d’un bastard clavat al pare.
Alfons XIII, en una de les escenes del seu mandat
La pobre reina
Victòria Eugènia, la dona d’Alfons XIII, va tenir problemes des de la seva arribada a Espanya. Primer va haver de convertir-se al catolicisme, ja que era anglicana i no tenia la categoria de consort reial. A més, un dels seus besavis era un mercenari francès que havia lluitat a les ordres de Napoleó, un nom que encara era molt odiat a l’Espanya de fa cent anys.
El cognom Borbó no és poca cosa
Fa una vintena d’anys, en plena omertá del joancarlisme, el Borbó més popular del regne durant uns dies va ser Leandro Alfonso Ruiz Moragas, fill bastard d’Alfons III i l’actriu Carmen Ruiz Moragas. Un llibre dedicat a aquest personatge el presentava per primer cop com a bastard del monarca i, per tant, com a germà del comte de Barcelona i oncle de Joan Carles I. Després de peregrinar per totes les televisions espanyoles i arran del seu llibre, finalment el Registre Civil de Madrid el va reconèixer com a fill d’Alfons XIII i el va autoritzar a utilitzar el cognom Borbó, un petit consol que molts d’altres, com hem vist en el cas de Joan Carles, no han aconseguit.
De ducats, que no en faltin!
Entre els moltíssims títols nobiliaris d’Alfons XIII també hi figurava, aquest sí de forma oficial, el de duc de Milà. Milà va ser precisament el cognom que va triar per a una de les seves filles bastardes, Joana Alfonsa. La va tenir amb la irlandesa Beatrice Noon, una de les dides dels seus fills oficials. També era teòricament la professora de piano dels nens, però quan va quedar prenyada va ser acomiada com si res. Més endavant, el rei, ja a l’exili, visitaria sovint la filla de Beatrice a Ginebra. Tant és així que alguns la van confondre amb la seva enèsima amant. Era jove i bella i, per tant, complia totes les condicions, però Alfons, tot i que era un depravat, també tenia un límit.