Joana era boja o l’hi van tornar?
En la història monàrquica castellana, i també la que ens pertoca més (la de la corona d’Aragó) un nom sempre ha aixecat una gran polèmica entre els historiadors, el de la misteriosa Joana la Boja, destinada a succeir els Reis Catòlics, però que va acabar, segons algunes tesis, sent torturada sense pietat i desposseïda de tots els càrrecs que la seva mare, Isabel, havia destinat per a ella en la seva herència. Fins i tot alguns reis, sobretot Felip I, van intentar que no sabés exactament què havia passat amb la princesa i reina, que ho va ser per poc temps, i van esborrar totes les cartes que en aquells anys es van escriure sobre la seva presumpta bogeria.
És impossible explicar aquí tot el joc de conspiracions que hi va haver en la successió d’un caramel tan grandiós com era quedar-se amb dues corones pel preu d’una: Castella i Aragó (amb Navarra inclosa). Tot estava previst perquè Joana, la filla d’Isabel i Ferran més ben preparada i astuta de la família continués l’obra iniciada pels Reis Catòlics (descobriment d’Amèrica inclòs), però tot va fer un gir inesperat quan l’escollit per acompanyar-la al tron va ser el també poderós príncep de la casa Àustria Felip el Bell (1496). Això va posar en alerta els grans enemics de l’incipient imperi espanyol. Fins i tot el 1506 va tenir lloc un esdeveniment que podria haver canviat el destí de la corona d’Aragó i, per tant, de Catalunya. Ferran va renunciar per un temps a la corona castellana en la Concòrdia de Villafàlia i la va cedir a Felip i Joana. Els aragonesos recuperaven la seva independència. Però tot se’n va anar en orris amb la mort del marit de Joana, que segons la història oficial s’hauria tornat boja just en aquell moment, en el més convenient per a tothom. Ferran va aconseguir el control de Castella un altre cop i va cedir el regnat a Carles I, que mentre Joana estava tancada, va fer i desfer al seu gust.
El quadre de Joana la Boja de Charles Steuben
Felip, l’estranger
Tot i la idea que la bogeria de Joana era fruit d’una conspiració masculina, la cosa va començar amb la mare, Isabel, que temia per sobre de totes les coses que un rei de la casa d’Habsburg (Felip) acabés aconseguint el control dels regnes. Ja en el seu testament va redactar que un estranger no podia ni devia tenir cap càrrec civil o eclesiàstic.
L’atemptat a Ferran
Un altre dels fets que haurien pogut canviar la història de Catalunya a finals del segle XV, el moment clau de la unió de les dues corones, va ser l’atemptat que va estar a punt de matar Ferran el Catòlic el 7 de desembre del 1492. El rei sortia d’una audiència al Palau Reial Major, i entre la multitud l’esperava un remença, Joan de Canyamars, que com en les bones pel·lícules d’acció es va treure una espasa de sota la capa i va llançar-se al coll de Ferran. Amb tot, els soldats del monarca van intervenir a temps per evitar una mort que hauria provocat un gran trasbals en uns anys en què cada successió provocava grans terrabastalls geopolítics entre les poques famílies que governaven el món.
La nostra guerra civil
El pare de Ferran el Catòlic, el rei Joan –en la imatge en un retrat de l’època– va ser un dels grans protagonistes, i per a alguns heroi, de l’única guerra civil catalana (1462-1472) que té aquesta denominació oficial, o sigui diferents faccions del Principat lluitant pel poder amb la intervenció de potències exteriors, sobretot l’exèrcit francès i el de Castella. Hi va haver fins i tot un exèrcit de la Generalitat de Catalunya que va assetjar el futur rei Ferran el Catòlic i la seva mare, Joana, a Girona. L’exèrcit francès va acudir al rescat i i el conflicte armat va acabar amb la Capitulació de Pedralbes.