El retorn del Jedi
Joan Carles I, que ja té el permís oficial per tornar a veure els seus amiguets i anar de copes i veles a Galícia, podria, si en tingués el gust i les ganes, reclamar per ell mateix i de forma oficial, no sabem si amb l’aquiescència de Felip, el tron simbòlic o inexistent –ni els historiadors es posen d’acord– de l’antic regne gallec. De fet, tot i que les diferents derrotes militars a l’edat mitjana van deixar el territori sota el domini de la corona de Lleó, n’hi ha que encara veuen l’actual nació –més o menys conformada per l’actual comunitat autònoma– com el vestigi de l’antic territori que juntament amb Portugal va conformar un petit imperi a la península Ibèrica. En la llarga tirallonga de títols que es concedeixen a Felip VI, s’inclou, a banda de la més coneguda corona d’Aragó, el més desconegut regne gallec.
El 2006, quan tothom volia tenir un nou estatut per no ser menys que Catalunya, el Partit Galleguista va arribar a proposar que la comunitat es consagrés oficialment com el Regne de Galícia, que havia de ser una “nació amb una identitat històrica”. En l’article 14 de la proposta constitucional, es parlava per primer cop en un mil·lenni de la figura del “rei de Galícia” que, en consonància amb el model espanyol, havia de ser el “símbol de la seva unitat” i, d’aquesta manera, donar una certa continuïtat històrica al regne que s’havia format el 1065 quan el comptat de Portugal va declarar la seva independència a la mort de Ferran I de Castella. Els portuguesos del sud, afortunadament per a ells, tirarien més endavant pel seu camí.
En la proposta constitucional es proposava Joan Carles I com a nou rei de Galícia. Ara bé, el mateix partit nacionalista gallec advertia sobre un problema: el nou monarca nacional tenia el “deure de conèixer i usar la llengua gallega” en tots els actes institucionals al país, tal volta un problema menor per a un monarca nomenat pel gallec Francisco Franco. Joan Carles I, doncs, no torna a un indret qualsevol des de l’exili àrab, sinó a un territori de conquesta borbònica.
Joan Carles I, en una ofrena a Santiago de Compostel·la
Fa el que vol
No queda gaire clar si la visita del rei emèrit d’aquesta setmana es fa amb el permís explícit de la Casa del Rei o si, un cop més, l’emèrit (85 anys) ha tirat pel dret i la fal·lera per la vela ha pogut més que la diplomàcia que s’exigeix amb el seu fill i monarca, que va quedar descol·locat l’últim cop que el seu predecessor va aterrar pel seu compte i risc a Espanya.
El regne més antic?
Tampoc cal fer gaires bromes amb Galícia i el seu origen polític i monàrquic, perquè alguns historiadors el consideren el possible primer regne d’Europa encara en plena època de dominació romana a la península Ibèrica. Els sueus, un poble germànic d’origen bàltic, van migrar al segle V cap a la Península i van aconseguir el control d’un territori que inclou l’actual Galícia, a banda de Portugal i zones de Lleó i Astúries. L’imperi va tolerar la invasió a canvi de tributs. Els sueus, que van formar aquest primer regne gallec, van arribar fins i tot a les portes d’Ilerda, l’actual Lleida, però allà van ser derrotats pels visigots, que a poc a poc van aconseguir el poder dels territoris que ara coneixem com a Espanya i Portugal.
Urraca I, la primera reina de ple dret d’Europa
El regne de Lleó i Galícia també és històric per una altra dada no menys rellevant: la reina Urraca I (1081-1126) va ser la primera dona a Europa a exercir de reina de ple dret. Va ser coneguda com la temerària, ja que va donar per fet que per controlar el poder en aquella cort s’havia de tenir un caràcter de ferro. Es va casar dues vegades, la segona en una gran aliança estratègica amb el rei d’Aragó Alfons el Bataller. Plegats van regar també a Castella en una etapa de conflictes constants contra els regnes musulmans. Durant el seu mandat, es va fer anomenar emperadora de Castella, Toledo, Aragó, Pamplona, Sobrarb i Ribargorça.