Fa mil anys, la pela ja era la pela
Està passant desapercebut el mil·lenari de Ramon Berenguer I (1023-1076), un dels primers grans reis catalans, tot i que en aquell moment s’anomenaven comtes. En el seu ADN ja tenia trets, per bé o per mal, que l’haurien definit com un bon català del futur, tot i que se’l sol recordar pel seu enamorament i casament amb la noble occitana Almodis, que va fugir del seu regne, a l’estil d’Helena de Troia, per casar-se amb Berenguer.
Tenia tants enemics externs, començant pels sarraïns, com interns, una tropa de nobles conspiradors, començant per la seva pròpia àvia Ermessenda, que li van fer la vida impossible. Amb tot, ningú el va fer retrocedir, i mentre va governar, el seu poder al territori, sobretot a Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès, va acabar sent absolut.
El seu tarannà més català el va demostrar en la lluita contra els veïns musulmans. Va assolir grans victòries en territoris com Lleida, Tortosa i Saragossa, però sobretot el que volia, més que una submissió religiosa o territorial, era imposar el seu poder a través de tributs, és a dir amb diners al sac. D’aquí ens deu venir la fama.
Però a banda del control pràcticament total dels regnes musulmans, cada vegada més dividits, Berenguer també hauria estat un dels redactors dels Usatges de Barcelona, el primer intent de constitució nacional catalana. S’hi definia amb el títol d’“apoderador d’Hispània”, aspirant a la corona d’un futur territori reconquerit per cristians.
La decisió que va prendre, però, va ser mirar cap al nord i expansionar-se cap a Occitània per no perdre sobretot els tributs anuals que pagaven els sarraïns. “Europa ens mirarà”, deuria pensar. Mentrestant, els altres reis espanyols anaven tirant cap al sud, passant els musulmans per l’adreçador amb l’espasa, la creu i el foc. “I això qui ho paga”, devia pensar...
Representació imaginada de Ramon Berenguer I i una de les seves esposes, Almodis
Poder a l’ombra
Ermessenda de Carcassona va ser la tutora del seu net, però el poder de l’un i l’altra van topar ben aviat. Ramon Berenguer I volia regnar en solitari i ho va deixar clar. La seva àvia va fer de tot per fer-se valer, com ara negociar amb el papa l’excomunicació del comte i aliar-se amb rivals polítics per desbancar-lo. A la llarga, van arribar a un pacte de no agressió.
Els bessons i la llegenda del falcó
En el súmmum de l’embolica que fa fort dels Ramons i els Berenguers, el comte Ramon Berenguer I va tenir dos fills bessons i els va batejar com a Ramon Berenguer II, anomenat Cap d’Estopes i Berenguer Ramon II (1053). Ambdós germans havien de regnar en igualtat de condicions, però la cobdícia va poder més. El 1082, Ramon Berenguer II va ser assassinat, i tothom hi va veure la mà del seu germà, que va passar a la història com a Berenguer Ramon II, el Fratricida. Sobre el duel entre els dos germans circulen tota mena de llegendes, com ara que el falcó del comte assassinat va ser qui va desemmascar l’autor del crim.
La unió de dues dinasties
Tot i les ànsies expansionistes de Ramon Berenguer I i els seus ambiciosos fills, encara va caldre esperar més de mil anys, que es diu aviat, perquè sorgís allò que més endavant coneixeríem com la Corona d’Aragó. Va ser amb el casament entre un altre Ramon Berenguer, el número IV (per ser precisos) i una jove princesa aragonesa, de només 14 anys, Peronella (1151), que es van unir les dinasties del Comtat de Barcelona i el regne d’Aragó per evitar, en aquell moment, l’absorció de Castella.